Sí a la vida, creure en l’amor

Fins fa cinquanta anys, les ordenacions sacerdotals solien ferse en grup al mateix seminari. Uns dies després de l’ordenació, el nou sacerdot celebrava la primera missa cantada, normalment a la seva parròquia. Era una festa de les més lluïdes, i s’ampliava amb un àpat en què hi eren obligats els parlaments emotius i les recomanacions encoratjadores al missacantant. Precisament, sobre aquest fet, essent encara seminarista a Girona, l’aleshores bisbe Jaume Camprodon ens havia explicat que, essent ell un jove capellà, havia assistit a una missa nova en què fou convidat el mestre Carles Riba. Durant la sobretaula li tocà el torn de parlar, i ho feu amb dicció mesurada i frases ben tallades, com l’escriptor i poeta sabia fer-ho. Començà dient que estava gestant una obra “que escric amb molt turment”. Es referia a la que seria la seva última obra, Esbós de tres oratoris (1957), un dels quals versa sobre Llàtzer, el ressuscitat. Explicà com veia el Crist dempeus davant la tomba i cridant Llàtzer a la vida. Llàtzer, deia ell, podia respondre sí o no al crit del Mestre, era lliure. I Llàtzer es decidí per la vida. Llavors, Carles Riba aplicà l’escena al nou mossèn: “Podies dir sí o no a Jesús, que t’invitava a seguir-lo. Més d’un cop et deu haver somogut el dubte. Has dit sí a la vida; sortós de tu”.

Avui les ordenacions sacerdotals no són en grup nombrós, sinó molt més escadusseres. Amb tot, hi participa amb goig tot el Poble de Déu, i esdevé una festa de tota l’Església. Però, tant ara com abans, esdevenir mossèn implica haver dit sí a la vida, cosa que vol dir creure en l’amor. I una cosa i l’altra és un servei que la societat necessita com mai.

De joves n’hi haurà sempre, i de persones necessitades d’esperança i desitjoses que se’ls parli de l’amor amb lletres grosses avui n’hi ha més que mai. Segur que més d’un dels nostres joves, com el profeta Isaïes, sent la veu del Senyor que li diu: “Qui hi enviaré? Qui ens hi anirà?”. Però qui serà prou agosarat per respondre com el profeta: “Aquí em tens. Envia-m’hi” (Is 6,8). No mancarà qui els desaconsellarà aquesta opció. I de persones que ho desaconsellen ara n’hi ha més que mai. De manera semblant al que explicava el papa Benet XVI quan el 1944 fou cridat al servei militar i el comandant els preguntà què volien ser en el futur. Ell va respondre que volia ser sacerdot catòlic. I el comandant li replicà: “Doncs ha de buscar-se una altra cosa. A la nova Alemanya ja no hi ha necessitat de capellans” (Carta als seminaristes, 18-X-2010). Al cap de mig any ja es veié de què hi havia necessitat!

Una cosa és la prudència que sempre s’ha de tenir sobretot a l’hora de les decisions crucials, i una altra, fer cas de veus que han pres un projecte de vida distint

Les ordenacions sacerdotals esdevenen una festa de tota l’Església

de l’Evangeli. Fins i tot, a voltes, aquestes veus poden provenir d’alguns que, aparentment, no serien tan contraris a la fe cristiana, però se’ls ha esvaït l’alè de l’Esperit que en altre temps bategava en els seus cors. Joves, davant aquestes veus, sigueu agosarats! Tingueu present que cada u és responsable de la seva resposta. Ànim!