La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ni estils ni fronteres
L’expectació que al llarg dels mesos ha despertat el nou àlbum de Rosalía és justificada per la dimensió global de l’artista, per la seva presència a l’àmbit musical, visual i comunicacional. L’espera ha estat rendible, perquè després d’aquests tres anys d’intensa i intensiva elaboració, el resultat és excel·lent, contemporani i, fins i tot, transcendental. I és que més enllà de les esperables reaccions de desil·lusió i de satisfacció, Motomami és una espectacular i arriscada mostra de llibertat creativa i interpretativa, que transgredeix i barreja estils, sonoritats i sensibilitats. Amb l’afegit, i valgui la redundància, que l’autoritat de l’autora sempre hi és present.
Fent servir de manera vehicular prioritària els ritmes llatins, amb preeminència del reggaeton i incursions al bolero o la bachata –i flamenc, r’n’b, hip-hop o jazz–, l’artista catalana i el seu ingent equip de compositors i productors fan servir dues de les armes que millor coneixen, com són la carnal i intensa veu de Rosalía i els recursos electrònics. Concebuda la matèria primera musical com una unitat per sobre d’estils, i també un mitjà per visualitzar la seva empoderadora condició personal i femenina, Motomami és una obra que esdevé referencial: des de la matusserament criticada Hentai a la fundacional Saoko (“Yo manejo, Dios me guía”) passant per la formidable Bulerías, en què esmenta el treball que hi ha rere la celebritat. Una cosa que torna a aparèixer al rellegit bolero Delirio de grandeza o a la concloent Sakura.