La Vanguardia (Català-1ª edició)

Reflexió i somriure

-

Orq esta RSO de Vie a

S ista Kian Soltani (violí) ire i Marin Alsop i data B2N 2làssics. Palau de la Música 2atalana (18/III/2022)

La música envaeix la vida personal i la social, participa de la història i, com a art, és terreny dels problemes de la vida quotidiana. I els bons resultats d’un concert d’orquestra no es plantegen dins d’una qüestió de gènere; és igual que qui dirigeixi sigui dona o home, depèn de formació i sensibilit­at. En canvi, a qui sí que sembla que li interessa és al màrqueting, que incideix a molts àmbits de la producció artística.

El concert d’aquesta orquestra vienesa, de les de segona línia europea, que assumeixen una gira amb la responsabi­litat d’un equip i que, per tant, ens ofereixen de vegades excel·lents versions, planteja aquesta reflexió. La seva directora titular des del 2019 és la novaiorque­sa Marin Alsop (1956), d’una generació que va poder gaudir dels ensenyamen­ts dels grans mestres ara inexistent­s. La direcció d’orquestra passa per moments de crisi, com també passa en la composició, una situació no tan profunda com la de les arts plàstiques, que també ens exigeix pensar en això. Hi ha una generació jove d’excel·lents músics, com ho constata el solista d’aquest concert, el violoncel·lista Kian Soltani, de família persa i formació centreeuro­pea, un jove d’alta qualitat expressiva, que va mostrar a la seva versió del Concert en la menor de Schumann qualitat de so, sobretot al moviment central, sensible, excel·lència tècnica i d’arc i bona sensibilit­at cambrístic­a a la seva relació amb l’orquestra, i molt musical. El seu gest en un bis amb una melodia popular ucraïnesa, acompanyat de la corda orquestral, va ser tot un detall en aquests moments.

Els joves també busquen el seu camí en la composició. Aquí se’ns va proposar Heliosi, una obra de Hannah Eisendle (Viena, 1993), amb excés rítmic (algun fugaç –infaltable– homenatge a Le Sacre), però lluny d’una cosa substancia­l, una simple recerca de gestualita­t sonora i divertimen­t. I el programa es va tancar amb una atractiva versió de la Simfonia núm. 7 de Dvorák, amb una bona feina d’Alsop, bona tensió horitzonta­l, relleu i cura al fraseig de la corda, rítmica i musicalita­t als moviments finals, amb la subtil diferència entre la frase pesant i l’agilitat, i bona feina dels solistes de vent.

Els aplaudimen­ts van aconseguir propina, al millor estil popular vienès (Johann Strauss i una de més actual de G. Winckler), amb un tancament que va propiciar una cosa molt important: sortir de dues hores de concert amb un somriure. ●

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain