EL EPO TATGE

Fa 500 anys una desena de manresanes van ser crucials en la conversió del fundador dels jesuïtes

Quan l’exsoldat de trenta anys baixava, coix, de Montserrat, Agnès Pujol i altres dones van indicar-li que no gaire lluny podria allotjar-se a l’hospital de Santa Llúcia de Manresa. Era el 25 de març de 1522. Mentre la monarquia hispànica conqueria l’imperi asteca, Magalhães i Elcano planejaven circumnavegar el món i Martí Luter propagava les seves idees reformistes, Íñigo López de Oñaz y Loyola, es buscava a si mateix.

Durant el setge de Pamplona una bombarda li havia trencat la cama dreta. En un any de convalescència i operacions molt doloroses els ossos no se li van soldar bé. La vida de cavaller estava llesta. Inspirat per la lectura d’hagiografies, el noble guipuscoà va decidir dedicar la resta dels dies a emular els sants. Per començar, pelegrinaria descalç a Terra Santa. El 21 de març va arribar a Montserrat.

Per anar a Jerusalem, calia obtenir un permís papal a Roma i embarcar a Venècia en les naus que partien una vegada l’any, en començar l’estiu. L’Íñigo, però, no volia coincidir amb coneguts com els cortesans que acompanyaven l’exinquisidor general de Castella i Aragó, Adrià d’Utrecht que, elegit papa, partia cap a Roma. Desproveït de la roba de gentilhome, va optar per esperar a Manresa.

La ciutat, que enguany celebra l’Any Ignasià, “començava a sortir molt a poc a poc de la crisi demogràfica i econòmica brutal que des de mitjans segle XIV, amb la pesta i la guerra civil catalana, havia afectat tot Catalunya i Manresa en particular; de 10.000 habitants CapelladeSant IgnasiMalaltde Manresa(s.XVIII). ÀngelaSeguíli serveixbrou

podien ser més, i van rebre el sobrenom a Manresa de les ínyigues”, diu a La Vanguardia Mireia Vila, que les ha estudiades. L’Ajuntament ha aprovat aquesta setmana batejar un vial de la ciutat com a “camí de les ínyigues” en record seu.

Aviat van començar els rumors perquè algunes dones “de nit i de dia anaven rere seu per escoltar les plàtiques i paraules espirituals”, com recullen els Monumenta, la col·lecció de textos ignasians. “Era ben vist que les dones fessin caritat, però l’església més ortodoxa s’oposava a la proximitat d’algunes amb l’il·luminisme, que la inquisició perseguia”, diu Vila.

La més coneguda, i que durant anys va mantenir una àmplia correspondència amb el fundador de la Companyia de Jesús, era Agnès Pujol. Quan el va conèixer tenia uns 42 anys i acabava d’enviudar, per segona vegada, d’un cotoner ric que residia a Barcelona. Ella va ser el principal testimoni del rapte que va tenir el futur sant i que el va deixar diversos dies inconscient. Per tal que aquella “malaltia no se l’emportés, de seguida va matar una gallina, de la qual li va fer brou”. Íñigo i ella, mare d’un fill, van connectar afectivament, sense que quedi clar en quina dimensió. “Ell era orfe de mare des de jove, però tenia facilitat de tracte amb les dones”, apunta la historiadora.

Àngela Seguí, casada amb un membre de l’acabalada família de mercaders dels Amigant també el visitava a l’hospital. Un dia, amb altres ínyigues com Agnès Caldoliver, filla del fuster major del monestir de Montserrat, el va trobar a una capella del poble proper de Viladordis. “De la molta oració i abstinència que havia fet estava ajagut a terra gairebé sense sentits, que amb prou feines li van poder fer prendre algunes coses que li portaven dins una cistella”, recullen els processos de canonització. L’Àngela va acollir-lo al refugi per a pobres que la família tenia a la baixada de l’església del Carme, indret que es coneixeria com la capella de Sant Ignasi malalt.

Per com anava vestit, a l’Íñigo l’anomenaven “l’home del sac”. “En una ciutat d’aquestes dimensions tothom sabia qui era”, apunta Torras. A l’extrem de la corda que li cenyia el sac hi havia nusos que representaven defectes a esmenar. Miquela Sitjar, d’entre trenta i quaranta anys com les anteriors, i Joana Fabrés, casada amb un sabater, vivien al carrer Sobrerroca, a tocar de la plaça Major. Totes dues van encarregar-se d’arranjar-li el sac esfilagarsat, “vil i fètid”. La Miquela va demanar al seu marit, sastre, que li fes un vestit.

En el grup de dones que seguien l’Íñigo hi havia Joana Cases, casada amb un paraire, i la seva filla Isabel Ferrer, aleshores una nena. També Isabel Gispert, casada amb un calceter, filla d’una de les famílies benestants i influents de Manresa. Mireia Vila, que ha resseguit la vida i nissaga d’aquestes dones a Les Ínyigues (Zenobita, 2019), afegeix altres noms com el de Francina Salt que, d’acord amb la Historia manuscrita de la provincia de Aragón, “va ser una de les

Capella de Sant Ignasi Malalt Per com anava vestit, a l’Íñigo li deien “l’home del sac”; tothom sabia qui era dones pietoses que a Manresa li van tenir una devoció particular ”.

Recentment la historiadora ha confirmat la desena ínyiga, Eufrasina Rossell, originària de Santpedor i muller d’un membre de l’oligarquia manresana. Segons Vila, però, “el furor ignasià posterior va fer que a l’hora de recollir testi

Aviat van començar els rumors perquè algunes dones “de nit i de dia se n’anaven rere seu per escoltar les plàtiques”

+ / 0 4

*** ** **

WIKIPEDIA