La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els desheretats de Kíiv
Un restaurant georgià reparteix menjar calent cada dia als que sobreviuen al carrer
A cinquanta metres de l’obelisc de la victòria de la Segona Guerra Mundial, efígie de Lenin i estrella vermella a dalt, un exèrcit de desheretats guarda cua davant una finestreta del restaurant georgià Batumi de Kíiv, on, a la una en punt, comencen a servir menjar calent fins a les tres.
L’Igor, 36 anys, ni tan sols l’han admès per lluitar pel seu país de manera que es concentra a lluitar per sobreviure. “Soc de Dormitza, a 120 quilòmetres d’aquí. Jo vaig voler allistar-me però he perdut els meus documents i em van remetre a les milícies!”.
-I què li van dir?
–Em van dir que anés a fer altres coses.
I n’hi ha que es disgusten perquè els deixa la nòvia...
L’Ígor, paleta a l’atur, està preocupat pel seu fill, de 10 anys, està preocupat per saber si soparà aquesta nit i està preocupat per on dormirà aquest diumenge. “Tot és difícil”, resumeix, mentre xarrupa la sopa de xampinyons que acaba de rebre.
L’Olga té 53 anys, porta una dessuadora de Kappa i espera que decaigui la cua. “És molt d’agrair això d’aquest restaurant perquè és menjar fresc i són amables. Els georgians són així, molt generosos”.
A meitat de conversa, un home amb planta, barba blanca, i mirada blava, que viu sol i sí que té casa, pregunta: –Espanya? Madrid? -Barcelona.
-Basc?
-No, català.
-L’Ebre! Tinc una pregunta: ja els van tornar els russos l’or de la guerra civil?
-Diria que no. I vostè a què es dedica?
-Soc dissident, des de l’era de Breznev!
El senyor Aleksandr té 75 anys, s’interessa molt per Espanya i ve a menjar aquí diàriament perquè el menjar és bo. Els habituals l’anomenen el disident, dit amb aparent respecte, tal que el catedràtic o el Lleó
L’Ígor es va anar a allistar però no tenia documents i el van enviar a la milícia: el van despatxar
En Roman no s’ha quedat al carrer per la guerra, hi viu des de fa tres anys
de Graus.
L’Olga s’ha retirat i ens disculpem. No s’ha molestat: sembla acostumada a viure en segon pla. “Vivia en una residència però se’n van anar tots i prefereixo dormir en una estació de metro que estar allà sola. Si ens ajudem entre nosaltres? Els d’aquesta cua? No tant, cadascú va a la seva. A la ciutat, hi ha més solidaritat que abans de la guerra. Els desastres uneixen”. Somriu i es dirigeix a la cua, ordenada.
Molts rostres i mirades, per la seva pigmentació o brillantor, suggereixen problemes lligats a l’alcohol, un fenomen molt soviètic, com l’obelisc, a l’avinguda de la Victòria, principal i quilomètrica, per on passen a tota castanya ambulàncies i camions militars.
En Roman, 45 anys, no viu al carrer per culpa de la guerra. Porta una jaqueta vermella que el distingeix i un accident de cotxe que el persegueix. “El 2005 em van atropellar a Portugal i vaig estar onze dies en coma. Buf, el cap (mostra una gran cicatriu al crani), les dents (n’hi falta alguna) i el genoll. Fa tres anys que visc al carrer”. -Què va passar?
–Era el responsable d’emmagatzematge en una empresa de construcció i em van acusar de robatori. No era cert del tot. Vaig ser acomiadat, cinc anys enrere. Tenia dona i filla. Ja no sé res d’elles. Fins que va començar la guerra, recollia ampolles de vidre, objectes metàl·lics i amb això anava tirant. Ara no tinc ni per a cigarrets... -El cridaran a files?
-A mi?
En Roman torna a la cua per repetir. I quan li passem uns cigarrets, respon: “muito obrigado!”. Estar sense tabac és l’últim.
La cua va disminuint i quan ens acostem a la finestreta, l’Alla, que serveix les racions, ens convida a passar amb alegria: “Santander!”. Allà va estudiar el seu fill l’Erasmus i guarda bon record. “Quina mar!”.
La cuina del Batumi, una ciutat costanera de Geòrgia, està netíssima.
–Felicitats? No, així ha d’estar!
Parla la Musia, 55 anys, la propietària del restaurant que va obrir el 13 de juliol i va tancar, com tots els negocis el 24 de febrer. De les 13 a les 15 hores, serveix, sense pausa, plats que fan bona olor, casolans, per amor a l’art i als éssers humans. “Molts veïns i amics ens porten ingredients. Ahir vam servir 400 racions, avui anem per les 180. Hem fet sopa de xampinyons, macarrons amb carn i arròs blanc”.
-Les hores que dediquen? –Dotze, setze, depèn. L’Alla és la meva amiga, és farmacèutica, i m’ajuda cada dia. En temps com aquests, la gent s’uneix, s’ajuda, es necessita i com més ocupada estigui, millor. A Geòrgia ja vaig viure aquest malson el 2008.
La cua es va diluint. Sense vida a Kíiv, els desheretats són més visibles que mai.
Quan sortim, el “dissident” encara és allà per preguntar un últim dubte històric: “per què Franco es portava tan malament amb Israel?”. c