Set minuts a les fosques

Ales dues de la tarda Rosalía espera en un saló de l’antic hotel Velázquez de Madrid. He trobat en aquesta llarga vida d’entrevistes autèntics pocasoltes amb ínfules de diva; en canvi, el primer impacte de l’univers Rosalía, sense arribar encara a veure-la, és que és una estrella que no exerceix. No hi ha ni representants americans, ni servei de perruqueria, ni xofers a la porta... només alguns encarregats de la discogràfica i un maquillador.

Apareix Rosalía a sobre d’unes sabates vermelles que s’eleven dos pams del terra amb un vestit de tall negre. Somrient i entregada, Rosalía inicia l’entrevista parlant de la fama i de la seva família, fent èmfasi en la seva àvia, de qui Rosalía ha elevat a públic un watsap privat a la cançó G3 N15. Quan utilitzo la paraula memorable els dos enormes focus que il·luminen la imatge de l’entrevista més els llums del saló s’apaguen. Es fa la foscor. Negre total. Penso en un se

Penso en un segrest (sempre el pitjor), però no li comento res a Rosalía

grest (sempre el pitjor) però no li comento res a Rosalía, que, amb un atac de riure, comença a cridar “blackout, blackout”. Li dic que entre la seva bellesa i la meva lletjor els focus han triat la meva victòria. Set minuts de tensió/diversió i conversa entre dos desconeguts. Aleshores decidim prosseguir l’entrevista a les fosques. Quan la reprenem, un minut després, torna la llum i la conya ja es desborda. En tots aquests set minuts ningú no ha entrat a la sala (cap policia de la secreta, cap representant americà, cap guardaespatlles...). Ningú. Tot és una anècdota que marca la distància sideral entre la veritat i la farsa, entre la normalitat i la superficialitat, entre el divisme i la naturalitat.

Prossegueix l’entrevista parlant del seu portentós nou disc. Parlant li passa com amb la seva musica: enamora. No va existir mai la frase adjudicada a The New York Times sobre Lola Flores: “Ni canta, ni balla però no se la perdin”, per bé que sí que fa cinc dies van publicar: “Rosalía és ambició creativa en una de les artistes més visitades, venerades, escodrinyades i copiades del món”. Per això “Saoko, papi, Saoko”, “tra, tra” o “fucking money man” formen part d’un món transgeneracional d’expressions que ella ha parit. Perquè en aquesta vida pocs tenen l’honor de crear tendència. Ho ha fet Madonna, una de les seves referents. Rosalía n’agafa el testimoni. Una dona que converteix en art fins i tot la foscor. c