La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un segle de barcelonisme i catalanisme
Barcelonista, catalanista, demòcrata, membre actiu i inquiet de la societat civil catalana, Creu de Sant Jordi... La vida de Raimon Carrasco va ser agitada i molt rica en esdeveniments. I també llarga, ja que ha mort als 98 anys. Va ser president del Barça entre 1977 i 1978 durant només sis mesos, però abans va exercir com a directiu i vicepresident durant anys complicats en l’àmbit polític, època en què el club havia d’intentar mantenir les seves senyes d’identitat sota la bota del franquisme. Al càrrec del club blaugrana va organitzar les primeres eleccions democràtiques, en què es va imposar Josep Lluís Núñez.
Nascut a Barcelona el 17 de febrer del 1924, va ser president del club del 18 de desembre del 1977 a l’1 de juliol del 1978. És a dir, des que va acabar la presidència d’Agustí Montal i fins després de les eleccions, celebrades el 6 de maig del 1978. La seva vida va estar marcada per una experiència traumàtica, la detenció i afusellament del seu pare –el dirigent catalanista i catòlic Manuel Carrasco i Formiguera–, que va ser capturat per les autoritats franquistes, que el van matar a Burgos el 1938. El mateix Raimon Carrasco i la resta de la seva família van ser detinguts, però van ser intercanviats per presoners franquistes.
Era una persona de llarga tradició barcelonista. Es va inscriure com a soci blaugrana el 30 d’octubre del 1940, amb 16 anys. Una vegada va finalitzar els estudis de Dret va treballar en el camp de les assegurances i a l’empresa Industrias Agrícolas. Va començar així una trajectòria professional que el va conduir als seixanta al Banc Industrial de Catalunya i a Banca Catalana, en què va ser director i posteriorment president. Inquiet i polifacètic, va participar en iniciatives empresarials i culturals, entre les quals es pot destacar Òmnium Cultural o Enciclopèdia Catalana, empresa de la qual va ser president del 1996 al 2006.
Al llarg de tota la seva vida va estar vinculat als sectors catalanistes que combatien el franquisme. En aquest sentit, el president del Barça Narcís de Carreras va ser el que el va incorporar a la seva junta com a vocal el gener del 1968. Més endavant va ser l’únic directiu que Agustí Montal va voler incloure en la seva candidatura del 1969. En la nova junta, Carrasco es va convertir en secretari. En aquesta època es va catalanitzar altre cop el club, explorant els límits permesos per les autoritats de llavors. El 1973 Montal va revalidar la presidència, i Carrasco es va erigir en vicepresident, càrrec que ocupava mentre estava assegut a la llotja del Bernabeu el dia del 0-5, una de les seves alegries més grans. Aquell dia, 17 de febrer del 1974, feia 50 anys. El millor aniversari de sempre, segons confessava.
El desembre del 1977 Raimon Carrasco es va convertir en president. Va estar al capdavant del club el dia de la final de la Copa del
Va presidir el club sis mesos i va organitzar les primeres eleccions democràtiques a l’entitat
Rei, contra el Las Palmas el 1978. Va ser el primer trofeu del Barcelona des del final de la dictadura, i per primera vegada el club va poder oferir-ho a la plaça Sant Jaume.
En l’àmbit polític, va ser fundador de Demòcrates. També va militar a Unió Democràtica de Catalunya i va donar suport a la campanya a favor de la independència; el 2015 va ocupar un lloc honorífic de tancament de la llista electoral de Junts pel Sí a la circumscripció de Barcelona.
Entre les moltes polèmiques que han envoltat la producció artística de Salvador Dalí, hi ha la del seu suposat plagi de determinades obres. Als anys 50, la revista Destino va denunciar com un gran escàndol que Dalí reutilitzés uns caps de cavalls del pintor anglès John F. Herring per a un decorat de Tristany foll i que en l’oli Dalí nen aixecant la pell de l’aigua... hi aparegués la figura d’un gos copiat literalment d’un obra d’Aine Bru sobre el martiri de sant Cugat. I ara el filòleg i investigador Vicent Santamaria de Mingo revela a Lo que Dalí debe a la naturaleza
(SD-Edicions) una font d’inspiració daliniana fins ara desconeguda, que pot afegir més llenya al foc però ajuda a interpretar el procés creatiu de l’artista.
La Nature, una revista francesa de divulgació científica que va començar a publicar-se el 1873, va seduir els artistes surrealistes que es van servir dels seus textos i il·lustracions en diferents obres. I també va arribar al coneixement de Dalí, que va tenir accés a número antics, segurament a través dels mercats de vell, i a partir del 1933 fa servir imatges d’aquesta revista a les seves obres, ja sigui com papiers collés o còpies. Però la influència de La Nature va més enllà
i algunes de les temàtiques de les seves pàgines com les il·lusions òptiques, les imatges dobles o els paisatges d’aspecte antropomòrfic van passar a ser també elements de la iconografia daliniana.
El curiós del cas, remarca Vicent Santamaria, és que “Dalí sempre va sentir un menyspreu total i absolut per la natura”. I posa com a exemple el peu de foto que va escriure el 1933 a la revista
Minotaure per a la reproducció d’una roca del cap de Creus: “Assaig de modern style geològic, fallit com tot el que ve de la natura privada d’imaginació”.
Un altre detall significatiu és que al llibre L’Immaculée Conception, escrit conjuntament per Paul Éluard i André Breton el 1930, es fan servir fragments copiats literalment de La Nature en un capítol titulat “El sentiment de la natura”, que es pot considerar com una picada d’ullet a la seva font d’inspiració. I aquest llibre conté dues il·lustracions de Dalí. També aisa e
% &'* +-/45;<* =>?@B=<;*EL N*@5 Q< 4R*/@@*V W* -X*
Max Ernst va fer servir diversos gravats d’aquesta publicació francesa al seu llibre La femme 100 têtes. I se sap que autors com Alfred Jarry, Raymond Roussel o Marcel Duchamp eren altres admiradors del llenguatge de La Nature.
El 1936 Dalí va copiar i va acolorir una imatge del Dr. Rudolf Eisenmenger, terapeuta hongarès que va crear un aparell de respiració artificial portàtil, publicada a La Nature, el 1906, i la va traslladar a tres olis diferents, el més conegut dels quals es titula Un farmacèutic aixecant amb extrema precaució la tapa d’un piano de cua. El fotògraf i exsecretari de Dalí, Robert Descharnes, va donar a conèixer el retall emprat pel pintor, però en desconeixia l’origen. Al catàleg de la gran exposició sobre Dalí del 2004 a Venècia es va identificar erròniament amb un altre metge, sense dir tampoc d’on procedia. Abans, Dalí havia dit que es tractava d’un farmacèutic de Figueres, pare del seu amic, l’historiador Alexandre Deulofeu, inventor d’una curiosa “matemàtica de la història”. I va canviar el títol d’un altre dels olis titulat inicialment Malenconia diürna, en què també apareixia el mateix personatge, per El farmacèutic de Figueres que no busca absolutament res. Segurament per despistar.
Una altra obra que crida l’atenció és l’oli La justícia geològica (1936) que Dalí va dir que havia pintat a Portlligat. El que sembla una figura esclafada resulta ser un dic de la duna de Helgoland, a la costa alemanya, reproduït per La Nature el 1905 i que el pintor va calcar a la part esquerra del seu quadre.
Vicent Santamaria ha trobat almenys una quinzena d’il·lustracions procedents d’aquesta publicació que Dalí va copiar gairebé literalment en dibuixos dels seus llibres La vida secreta de Salvador Dalí, El mite tràgic de l’Angelus de Millet, Babaouo i 50 secrets màgics
‘L’AM\] ^\M A _`fA ^A_jkAL’ w_Az{| `}jk\]|~