“Apagueu els vostres telèfons mòbils”

Els possessius acostumen a ser una font de problemes per als que es dediquen a la revisió de textos i a l’assessorament lingüístic. Si en anglès, per dir que ens fiquem el llapis a la butxaca, calen dos possessius (“I put my pencil in my pocket”), en català no ens en cal cap. És per aquesta raó que ha calgut fer molta feina per erradicar –mai del tot– el costum de posar possessius en casos com ara quan un futbolista es fa una lesió en algun múscul. De segur que hem sentit en nombroses ocasions frases com “El defensa del primer equip té una elongació a l’adductor de la seva cama dreta”. Si és el defensa qui té la lesió, és evident que serà en el múscul de la seva cama i no pas en el múscul de la cama d’un altre jugador.

Un altre cas sonat és l’avís que se sent en molts teatres abans de començar la funció: “Apagueu els vostres telèfons mòbils”. I malgrat que l’avís es repeteix cada vegada, sempre hi ha algun aparell que sona a mitja funció, normalment en moments àlgids del muntatge que s’hi representa.

De totes les vegades que he sentit sonar un mòbil a mitja funció, la que va resultar més surrealista la vaig viure a Nàpols, al teatre Mercadante. S’hi representava La pelle, una adaptació teatral de la novel·la de Curzio Malaparte. A primera fila, a una senyora li va sonar el mòbil unes quantes vegades. L’última, en ple monòleg del protagonista, el va deixar sonar i sonar fins que l’actor es va aturar i l’espectadora del costat li va dir cridant que fes el favor d’apagar-lo. Ella, en lloc de silenciar-lo, va respon

“El defensa té una elongació a l’adductor de la seva cama dreta”, no a la d’un altre jugador

dre: “Ja despenjo, ja despenjo”, es va aixecar de la butaca, se’l va posar a l’orella i va començar a parlar amb qui l’havia trucada mentre sortia a poc a poc de la sala. A l’escenari, el primer actor va esperar que l’espectadora fes mutis per reprendre el monòleg.

Tornant a l’avís que es diu a les sales, és evident que cadascú ha d’apagar el seu telèfon, per tant, amb “Apagueu els mòbils” n’hi hauria ben bé prou i s’estalviarien dues paraules. Però amb el temps he arribat a pensar que la frase està feta expressament així, perquè cadascú apagui el seu mòbil i no el del veí.

Fins ara, cada vegada que sentia “Apagueu els vostres telèfons mòbils”, remugava per dins: “Esclar que apago el meu i no el de qui tinc al costat”. Però ara, tip de sentir com sonen i també com vibren, a banda dels espectadors que es passen la funció consultant-lo i enlluernant els del voltant, demano que no el canviïn. Si treuen el possessiu, obedient com soc, m’aixecaré de la butaca i aniré un per un a desconnectar els mòbils de tot el públic.