La Vanguardia (Català-1ª edició)
I en Juan Pablo amb aquests cabells
Villalobos s’autoficciona en una odissea per perruqueries, clíniques gàstriques i tallers literaris
Un entra a l’estudi on escriu Juan Pablo Villalobos (Lagos de Moreno, Mèxic, 1973), al barceloní barri de Gràcia, amb la sensació d’haver-se colat en un dels escenaris principals de la seva nova novel·la, Peluquería y letras ( Anagrama), protagonitzada per un escriptor mexicà a Barcelona que es diu com ell (Juan Pablo), té el seu mateix pentinat, la seva mateixa situació familiar, la seva mateixa gastritis, la seva mateixa feina (professor d’escriptura)...
Els altres dos llocs importants de la novel·la serien les perruqueries i les clíniques de l’aparell digestiu. Malgrat la seva mida (101 pàgines), no és pas una obra menor. “És com un destil·lat –explica l’escriptor–, conté moltes coses en poques pàgines. Impartir classes m’ha obligat a tenir una consciència més gran de l’acte d’escriptura, dels seus conflictes i les seves crisis”.
En Juan Pablo de la ficció és feliç i té por d’haver-se tornat conservador, ja que creu que el millor que li pot passar a la vida és que no canviï res. “La recerca d’allò literari en la quotidianitat sempre m’ha interessat, allò que sembla banal, superflu, frívol... Fujo dels grans temes, de tot el que és exòtic, fantàstic o màgic”. I és que “em preocupa la impostura. És fals creure que no pots escriure si t’has aburgesat. Si jo estic instal·lat en la comoditat, el meu lloc al món és explorar això, escriure des d’allà, no impostar el patiment o la injustícia. Veig molt impostor en la literatura contemporània. La literatura llatinoamericana és la història de l’aristocràcia i la burgesia. Veure membres d’aquestes elits construint un discurs de l’opressió ho trobo una falsedat tremenda”.
Al principi, sembla que l’obra sigui un relat de no-ficció, però hi ha un punt –variable en cada lector– en què ens adonem que no. El més clar és quan una perruquera bretona perd un dit dins de l’esquerp cabell d’en Juan Pablo. “Parlo del cabell en gairebé tots els meus llibres –recorda–, però aquí és protagonista”. Sobre el to humorístic, apunta que li interessa “la lleugeresa, la màxima aspiració és que el lector s’oblidi que està llegint, que no se n’adoni”.
Hi ha petits conflictes quotidians: “Un dia qualsevol, el protagonista relata uns embolics en què subjauen coses més profundes. Discutint amb les recepcionistes de la clínica que no li fan un justificant, batega un dels grans conflictes del segle XX, pur Kafka: l’home contra el sistema. Amb el fornit equatorià, apareix una reflexió sobre per què escriure i al voltant del secret”. L’equatorià, de fet, “representa l’escriptor model Hemingway, que va a la guerra i caça óssos. Ha viscut coses molt dures i pensa que això justifica escriure un llibre... Però la literatura és el com i no el què”.
Entre les imatges del llibre per recordar, una de gastronòmica: “Un taco de cochinita pibil, que és una magdalena proustiana. De fet, la frase amb què es refereix a ell està literalment copiada de Proust”. I una altra, més lírica o com de final del 2001 de Kubrick, la dels pòlips que li extreuen després d’una colonoscòpia: “És com si trobés en ells la font on neix la ficció, els pren i creu que els pot modelar, com una novel·la, que distorsiones a voluntat”. c
“Hi ha molts impostors en la literatura contemporània, gent que fingeix patir”