La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Molts dels que se n’han anat se senten culpables”
Sofia Andreitxenko Psicoanalista, a Kíiv
Toc de queda a la capital. Entrevista per Skype, tot i que Sofia Andreitxenko, reconeguda psicoanalista, 42 anys, continua treballant a la seva ciutat natal, Kíiv, a diferència de la majoria de pacients, que van abandonar la capital al començament de la guerra.
Tot bé?
És una situació molt rara, tenim sol, bon temps i trets d’artilleria. Vivim unes quantes realitats alhora. Psíquicament és esgotador.
Molta feina?
Només treballo amb els que són fora del país, perquè amb les bombes no hi ha psicoanàlisi que funcioni. Amb els que estan fora de perill sí que hi puc treballar.
Com veu els pacients que són a l’estranger?
Tot i que estan fora de perill, lluny de les bombes, i viuen una realitat segura, amb ells hi podem treballar. La guerra, malgrat tot, és molt present, ho ocupa absolutament tot. Tota la nostra anàlisi passa per la guerra. Pateixen molt, tenen molta vergonya perquè no poden empunyar les armes, perquè creuen que no ajuden prou, i tot això els provoca una immensa pena. Tot i que no estan sota l’amenaça física de les bombes, pateixen processos molt durs. Parlar els dona esperança perquè soc a Kíiv i, en el seu món interior, aquesta ciutat és un ésser viu, un objecte bàsic que és viu, i això els permet de veure alguna llum al final del túnel.
Tenen, es desprèn, sentit de culpabilitat?
Sí, en tenen. Ells, des d’on són, fan molt per Ucraïna. Organitzen mítings, recullen fons d’ajuda, envien aliments, s’apleguen amb altres persones per ajudar els que han de fugir. Fan molta feina, però per a ells res no és suficient. Passen dies sense dormir, en estat d’esgotament, i treballem amb aquest sentiment de culpabilitat.
No és una contradicció que vostè, des de Kíiv, els hagi de tranquil·litzar a ells?
Sí, és una contradicció. Hi ha una altra cosa molt estranya que observo. La gent que és fora de Kíiv però en territori d’Ucraïna, en zones més tranquil·les, estan molt amoïnades per mi, creuen que cometo un suïcidi continuant aquí. No deixen de pensar constantment en l’amenaça. Suportar aquesta histèria cansa perquè he de relaxar aquestes persones. Sí, és una gran contradicció.
Té remei aquest sentiment de culpabilitat mentre duri la guerra?
Cadascú ho sent i ho viu a la seva manera. Al pacient l’alleuja que li diguis que té dret de no fer tantes coses: tu vas a dormir bé perquè puguem guanyar aquesta guerra, i si no dorms no aportes res. Els dono el missatge que han de ser una mica egoistes perquè això ajudarà tothom. Si ells es cuiden podran aconseguir més recursos.
Com nota de cap els que s’han quedat a Kíiv?
Soc voluntària per portar menjar a persones grans i soldats, juntament amb dos cuiners. Els veig molt estables i no tenen cap orgull especial, ni un sentiment heroic. Fa un mes de la guerra, ja s’hi estan adaptant. Jo tampoc no veig res heroic a ser a Kíiv, sobretot si suportes els sorolls.
Hi ha guerra, no hi ha feina. Una combinació terrible...
A Ucraïna sabem molt bé com sobreviure en situacions sense diners, ja passava durant les èpoques de la Unió Soviètica. Sabem com sobreviure en els temps que no hi ha res per menjar i ens hi adaptem bé.
El temps... Tots volem les coses immediatament, i una guerra és el contrari, demana molt de temps.
La guerra és una marató. No sé què passarà perquè cap dels meus pronòstics no s’ha complert. Jo creia que Kíiv cauria en mans dels russos en només 48 hores! ●
Contradiccions “Sent fora d’Ucraïna res no els sembla prou, i jo, des de Kíiv, els tranquil·litzo”