De Gorbatxov a Putin

El diplomàtic Eugeni Bregolat, ambaixador a la Xina i Rússia, ha publicat que la invasió d’Ucraïna ha estat justament condemnada per la comunitat internacional encara que sigui una temeritat pretendre portar les fronteres de l’OTAN tan a prop de Rússia.

El 1985 es va iniciar el diàleg per aconseguir el desarmament nuclear. Mikhaïl Gorbatxov va suspendre de manera unilateral tota prova nuclear, va reafirmar la seva moratòria a proves d’armes antisatèl·lit i va presentar propostes sobre la reducció dels arsenals nuclears i un pla per a la utilització de l’espai còsmic amb finalitats pacífiques. Els Estats Units en van fer poc cas, i van confirmar la seva fidelitat al programa guerra de les galàxies. Però hi va haver reunió a Ginebra, i en va sortir una declaració conjunta que la guerra nuclear no havia de ser desencadenada, no hi podia haver vencedors.

L’octubre del 1978, a Reykjavík, Moscou va presentar als nord-americans tres grans projectes d’acord: reduir un 50% les armes estratègiques, opció zero als míssils d’abast mitjà a Europa, proposta d’estricte control basat a enfortir l’acord per temps il·limitat sobre la defensa antimíssils i no trencar l’acord en deu anys, període establert per liquidar l’arsenal nuclear.

El desembre del 1987, la meva generació ens vam il·lusionar amb la cimera de Washington. Un grup de diputades i senadores de l’Índia, Sud-àfrica, Txecoslovàquia, Hongria, Austràlia, Mèxic, Espanya, Grècia, Suècia i els EUA feia mesos que fèiem lobby a favor de firmar els acords. Ens havíem constituït com a Women for a Meaningful Summit (Dones per una cimera significativa). Ens reuníem amb dones pacifistes a Brussel·les, Estocolm, Washington i Atenes i visitàvem ambaixades i mitjans de comunicació. Margarita Papandreu era molt activa, i a més ens procurava allotjament en domicilis grecs per ajudar en costos. Altres dones de coratge van ser la sueca Maj Britt Theorin, ambaixadora a l’ONU i diputada, i Bella Abzug, congressista i activista que ens va introduir a tots els despatxos importants del Capitoli. Es va firmar el tractat sobre eliminació de míssils d’abast mitjà i curt. Va ser una victòria de l’URSS, els EUA i tots.

Quatre anys després va començar la desintegració de la Unió Soviètica. Abans James Baker convenceria Gorbatxov d’acceptar la unificació alemanya amb el compromís que l’OTAN no avançaria cap a les fronteres russes. Del 1990 al 2020 l’OTAN va incorporar 14 nous països. El desembre del 2021, sota la presidència de Joe Biden, el portaveu del Pentàgon, John Kirby, va defensar que permetre l’ingrés a l’OTAN d’Ucraïna i Geòrgia era competència de la institució. El 24 de febrer del 2022 Vladímir Putin envaïa Ucraïna. Hi haurà conseqüències per a tothom, i no precisament bones. La rancúnia és mala consellera; la supèrbia també. La Fundació Internacional Olof Palme, en plena perestroika, va omplir un Antónov 127 i va transportar a Moscou ajuda alimentària. Hi havia misèria als carrers de Moscou. Un periodista de Barcelona em va deixar estupefacta quan em va ensenyar un uniforme de capità que havia negociat al metro. Quan li vaig preguntar com se n’havia anat el propietari, em va aclarir que vestit amb franel·la de llana sota l’uniforme. Era el final.

Va faltar un pla Marshall per a la glàsnost. No hi havia miracle per passar ràpid d’una economia soviètica planificada socialista a una economia de capitalisme d’Estat. La urgència política davant les amenaces de retrocés va destrossar l’economia. Els països de l’Est van tenir una recessió pitjor que la Gran Depressió. La rancúnia i la supèrbia han aflorat a Ucraïna. ●

Hi haurà conseqüències de la invasió per a tothom, i no precisament bones