Pragmatisme o impotència?

La guerra està provocant una onada de pragmatisme. Farta de sentir ignorades les seves reclamacions, Rússia va atacar; i el seu atac, a més d’implacable, resulta que queda blindat a escala internacional per la força paralitzant del seu polvorí. Putin no és un boig, sinó un jugador de pòquer potser desesperat, però amb una carta irrefutable: nuclear. La jugada imprevisible de Putin ha deixat Europa en estat de xoc.

Biden preveu una guerra llarga; i plàcida: sap que, aquesta vegada, la factura del bloqueig econòmic a Rússia la pagarà Europa. La Xina es mira aquesta guerra amb fastigueig, però no pot deixar que Rússia fracassi: regalaria un immens escenari als americans. Hindis, àrabs, africans i llatinoamericans toquen el violí. Turquia fa el doble joc. Fins i tot Israel es posa de perfil i no pot seguir el dictat americà: els israelians d’origen rus són determinants al Parlament israelià, i, a més, Rússia ha guanyat la guerra de Síria i controla la porta nord-est d’Israel.

Vet aquí un panorama desolador, no solament per als ucraïnesos. També per als europeus, que veuen recaure sobre les seves economies les conseqüències del bloqueig rus, d’una banda, i, de l’altra, l’encariment i l’estrangulament energètic. Això explica la cruesa del gir històric de l’Espanya de Sánchez al nord d’Àfrica, que, inevitablement ens porta a la memòria la vergonyosa fugida de l’exèrcit espanyol, amb Franco agonitzant, durant la marxa verda marroquina. “La realpolitik és potser obscena –dirà més d’un– però inevitable”. No dic que no. Però és un grotesc espectacle veure com Espanya, tan amant del quixotisme retòric, fa el paper de la trista figura, incapaç de tenir agenda pròpia. Serveix els americans, obeeix els alemanys.

És en aquests moments patètics en què hom es pregunta pel paper que hauria pogut fer Espanya si en comptes de retornar furiosament als esgotadors plets fratricides (blaus vs. rojos, centre vs. perifèria), hagués persistit i aprofundit en el pacte de la Constitució, que exigia renúncies a totes les parts. Amb dues capitals i una Espanya en xarxa, amb pactes de país, Espanya hauria pogut superar Itàlia i França. Ara seria actriu, no membre d’un club de fans.

Madrid se n’ha anat, ha tornat a cristal·litzar la guerra civil retòrica i el nacionalisme català ha perdut bous i esquelles en un enfrontament frontal que no podia guanyar. L’aznarisme i el gran Madrid imperen en la direcció del deep state (encara que, políticament, de tant en tant governin els socialistes, aliats amb tots els perdedors de la batalla per l’hegemonia). Però aquesta Espanya que encongeix estúpidament el seu potencial no compta per res en el concert de les nacions. Biden dirigeix, Scholz (com abans Merkel) fa els plans econòmics, França teoritza. Marroc fa xantatge. L’Espanya de Sánchez, com la hipotètica de Feijóo, només pot aplaudir, inclinar-se i, obedient, signar el document que li presentin. Una cosa és la realpolitik; i una altra la impotència.

Una Espanya estúpidament encongida no compta per res al món