Les tulipes de la Lisa

Necessito tenir flors a casa. Les flors tenen una influència misteriosa i subtil sobre les emocions que s’assembla a la del bon periodisme. També com aquesta activitat, les flors requereixen dedicació diària. Segurament per això no en van faltar mai al meu despatx de director. I a la vegada perquè són l’al·legoria de la veritat, ja que comparteixen amb ella subtilitat i bellesa. Com va escriure el poeta, les flors són els ulls amb què mirar la vida.

Entre l’allau de fotografies que han arribat aquesta setmana d’Ucraïna, en destaca una de Yevgenia Belorusets, en què no és present la guerra, que ha publicat aquest diari. És la imatge de la Lisa, una jove dissenyadora de Kíiv, que duu a les mans dos rams de tulipes regalades per una botiga de flors, com una manera de celebrar la vida enmig

Una botiga de flors de Kíiv regala rams com una manera de celebrar la vida

del soroll cada cop menys llunyà de les bombes. La por està en l’aire, però la suau fragància de les tulipes, gairebé imperceptible, sembla imposar-se al voltant de la Lisa, malgrat que guarda un vídeo al mòbil de la seva Okhtirka natal, on el seu pare és membre de la defensa territorial i en el qual es pot veure una ciutat pràcticament destruïda.

Menys per Baudelaire, que les considerava l’exaltació del mal per trencar amb la tradició de la poètica literària, les flors simbolitzen l’apoteosi de l’existència. Diu el protagonista d’El olor de la guayaba, de Gabriel García Márquez, que mentre hi hagi flors grogues no li pot passar res dolent. Ignoro si el seu poder totèmic pot ser tan gran, però almenys a la foto de Belorusets ens torna l’esperança d’una ciutat que lluita per la normalitat, pel dret a la supervivència. És possible que, si el paradís existeix, sigui una casa plena de llibres i un jardí ple de flors.

Henri Matisse, com a contrapunt de Baudelaire, sabia que sempre hi ha flors per als que volen contemplar-les i no es va cansar mai de pintar-ne. Les flors són petits tresors per a qui sap veure’ls. Ho va escriure Boris Vian amb la seva habitual lucidesa a L’escuma dels dies: “Les floristeries no tenen mai tancaments metàl·lics, perquè a ningú no li passa pel cap robar flors”. A Kíiv encara menys, perquè la florista ha decidit regalar-les. ●