Núria Escur

Refugiats al súper

La cua avançaria més de pressa si la senyora atabalada que ens precedeix no s’anés aturant i afegint coses, sobre la marxa, al carretó. Cafè, te, bombetes...

El súper del barri és aquell espai annex a la llar on recales fins i tot quan el teu cos no et sosté a la recerca d’un bany de realitat. Ningú no et pregunta, ningú no et molesta. Com al cinema, l’església o el museu, espais sagrats on practicar estiraments i neteja de conflictes.

Expenedor del bàlsam de la rutina, de vegades t’aclareixes les idees mirant el congelador quan una notícia t’ha deixat fora de combat. Un buidatge mental, cadascú en el seu món, mentre resseguim les prestatgeries com el gos de Pàvlov.

Diuen les cròniques que el supermercat més antic d’Espanya va ser Caprabo, que es va inaugurar al carrer Sant Antoni Maria Claret, de Barcelona, l’any 1959. El seu nom resulta de la unió de l’inici de tres cognoms: els Carbó, Prat i Botet, les tres famílies fundadores. L’èxit d’un nou centre on cada consumidor se servia a voluntat (a fora repartien les cistelles de mà en mà com azalees a la primavera) va ser tan rotund que al cap de cinc mesos ja van poder obrir el centre del carrer Mandri.

Aquells iglús de refugi per a cervells anestesiats on practiquem metòdics jocs de pistes mentre cavil·lem què cuinarem demà de vegades es converteixen, malauradament, en rateres. Com abans-d’ahir en el bombardeig del districte de Podilski, a Kíiv, o a Hipercor, aquell punyeter 19 de juny del 1987, amb un atemptat que es va saldar amb vint-i-un morts i que servidora recorda bé perquè aquell dia un examen va fer que se saltés el recorregut habitual per la Meridiana.

He tingut temps de buscar tot això i pensar en els temples del comerç mentre la senyora carregada de paquets d’arròs, pasta i llet arriba, per fi, a la caixera. “Per si de cas ens racioneu, que ja he vist que heu limitat l’oli a cinc litres per persona”, li etziba. ●

Caprabo, el súper més antic d’Espanya, ve de Carbó, Prat i Botet