Som més que dos blocs

Acostumo a equivocar-me quan pronostico la repercussió de les Contres i vaig tornar a errar-la el dilluns 14 amb la del geoestratega xinès Lanxin Xiang, pensant que passaria desapercebuda. I, en canvi, xarxes i col·legues –diverses televisions i dos diaris llatinoamericans– l’han reproduït i ahir mateix em demanaven el seu contacte per a un congrés internacional.

Fa dies que em pregunto per què. La raó potser és que Xiang aportava una versió sobre la guerra d’Ucraïna que, com a part que en som, no hem previst. Però el lector –ho vaig aprenent– és més intel·ligent del que solem creure periodistes i polítics. I en aquest nostre món lliure vol saber més coses que el revers de la propaganda en blanc i negre del Kremlin.

Per això, no es conforma amb les versions que redueixen Putin a mera bèstia sanguinària –que ho és, però no només això– i Rússia, a nou imperi del mal, que també ho és sota la seva tirania, però no només. Per derrotar-lo, que és del que es tracta, més que destruir-lo cal conèixer-lo. I això implica guanyar-lo per raons tant com per canons, que també.

Xiang explicava que el dèspota del Kremlin no és raonable, per descomptat, però això no el converteix en irracional. És un agressor sense justificació, però creu que té causes. La lògica que Putin utilitza per perpetuar-se és la de la Casa Blanca i de qualsevol superpotència des de la pau de Westfàlia: no permetre bases militars de cap altra superpotència a les seves fronteres. Per evitar que l’URSS instal·lés míssils a Cuba,Kennedygairebéinicialaguerranuclear.

El kremlinòleg George Kennan, brillant ambaixador de Washington a Moscou, va advertir al final de la guerra freda que Rússia faria “coses terribles” si l’OTAN s’estenia fins a les seves fronteres. En citar-lo, Xiang no justifica la invasió ni el patiment del poble ucraïnès, només anticipava l’argumentari de les actuals negociacions Kíiv-Moscou.

Xiang va ser catedràtic Kissinger a Washington i autor de l’excel·lent La recerca de la legitimitat en la política xinesa. Enfront del “xoc de civilitzacions” de Toynbee defensa el “diàleg entre civilitzacions” dels jesuïtes, perquè el món hauria de ser molt més que dos blocs enfrontats. Tant de bo. ●