La Vanguardia (Català-1ª edició)
“És trist que l’hospitalitat europea als ucraïnesos no la trobem amb altres pobles”
El Nobel Abdulrazak Gurnah explora la realitat dels refugiats al seu nou llibre
El món s’ha après el seu nom. El tanzà Abdulrazak Gurnah (Zanzíbar, 1948), últim premi Nobel de Literatura, va presentar ahir la reedició de la seva novel·la del 2001 A la vora del mar ( La Magrana / Salamandra), que narra l’arribada a Londres d’un refugiat seixantí africà, peripècia inspirada en part en la seva pròpia vida, per bé que ell va arribar a Anglaterra amb 18 anys. Si quan el llibre es va traduir per primera vegada al castellà el 2003 –amb el títol En la orilla, a l’extinta Poliedro– va passar totalment desapercebut, ahir l’autor el va presentar en una roda de premsa virtual davant de més de 150 periodistes de tots els països de parla hispana.
Narrador del desarrelament i l’experiència del refugiat, li van preguntar per la situació dels milions d’ucraïnesos que aquests dies es veuen forçats a abandonar el seu país. “Sento compassió cap a ells, i empatia; quina altra cosa és possible sentir davant l’atac cruel i malèvol directament contra les seves llars? És terrible. Tenen la relativa sort que, almenys, han trobat comprensió i suport als països veïns; és trist que no tots els pobles en situacions semblants siguin acollits així”. Va esmentar, en concret, els afganesos, els sirians i els iraquians, aquella gent que va arribar a la frontera entre Bielorússia i Polònia i que va ser retornada als seus països després d’haver passat una part de l’hivern a la intempèrie.
“En certes parts d’Europa –va continuar– hi ha un recel cap als estranys, això no és gens nou i té a veure amb la distància que hi ha respecte a les persones que venen, especialment si són del sud: és un fenomen racista. No ha estat així a Alemanya, on s’ha donat acollida als sirians, o en llocs com
Espanya o Portugal, nova llar de moltes persones. Però en altres països se n’ha parlat com delinqüents, com gent que ve a arruïnar la nostra prosperitat”.
El protagonista de A la vora de la mar, Salih Omar, és un comerciant de 65 anys que “de sobte, a aquella edat, es converteix en estranger, perd el seu país i els seus éssers estimats, una situació que li permetrà de reflexionar. Si a Paraíso (1994), sobre l’arribada del colonialisme a l’est de l’Àfrica, la mirada és la d’un nen perquè em vaig imaginar com devia veure el meu pare el desembarcament d’aquells alemanys dient ‘Ara manem nosaltres’, aquí és una persona madura: em vaig inspirar en un avi de llarga barba blanca que vaig veure aterrar a Londres en un avió segrestat a l’Afganistan i que va decidir demanar asil, com tot el passatge. Vaig pensar: aquest home sap què fa?”. El seu personatge fingeix que no parla anglès quan arriba a l’aeroport de Gatwick perquè “l’hi han aconsellat per evitar problemes quan contesti a les preguntes dels funcionaris, només diu ‘refugiat’; el mutisme és una estratègia dels febles”.
“En cap moment no voldria dir res de dolent de l’Acadèmia Sueca”, va dir quan un periodista li va fer notar que era “l’únic premiat negre africà dels últims trenta anys” (J.M. Coetzee, blanc, el va guanyar el 2003; Nadine Gordimer, blanca, el 1991; l’egipci Naguib Mahfuz, el 1988, i el nigerià Wole Soyinka, el 1986). “I quants indis? –es va preguntar–. I xine
“Que jo sigui l’únic africà en tantes dècades demostra el provincianisme de l’Acadèmia Sueca”
sos? I japonesos? La pregunta seria per què sempre guanyen els autors europeus o d’origen europeu. La resposta és òbvia: això expressa el provincianisme de l’Acadèmia Sueca, l’estretor del valor que es dona a les produccions literàries no europees. Com que no podem rebobinar la història, mirem endavant i pensem en els autors d’altres llocs que mereixen aquests reconeixements”.
Què podria aportar la literatura en la qüestió de la guerra o els refugiats? “La ficció no pot parar un tanc rus, però permet aclarir les coses, fa que estiguem més ben informats per evitar futurs abusos. Una novel·la trenca la frontera entre el món acadèmic i la gent normal, humanitza el coneixement i permet assimilar les aportacions d’historiadors i antropòlegs”. ●