La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Jo soc del Pirineu” Liderada per Antoine Dupont, França aspira a guanyar el Mundial del 2023
Dalí del món del rugbi, ha posat amb una flor a la boca com si fos el model d’un quadre surrealista
De petit a Antoine Dupont, criat en una família d’agricultors, el món li feia por i no volia sortir de la petita localitat de Castelnau-Magnoac, al sud-oest de França, a mig camí entre Lourdes i Tolosa de Llenguadoc. Avui, als 25 anys, el mig melé de l’Stade Toulousain ha estat designat jugador de l’any i ha portat França al seu primer títol de les Sis Nacions des del 2010, a més d’un Grand Slam (tots els partits guanyats). Però no es conforma amb això. La seva gran ambició, com la de tot el rugbi francès, és el Mundial de l’any que ve.
Amb el dorsal nou, Dupont combina el control de joc i la visió de llegendes a la posició com George Gregan, Will Genia i Aaron Smith, i la força física i condició atlètica de Joost van der Westhuizen i Mike Phillips. Líder natural, juga amb velocitat, decisió, anticipació i energia. El seu baix centre de gravetat a l’estil dels running backs del futbol americà, malgrat mesurar 1,75 m, l’ajuda a eludir els placatges. Defensa i trepitja bé la pilota per guanyar terreny i alleujar pressió si la situació ho requereix. Marca el ritme del partit i és el catalitzador de l’equip.
Després de coquetejar amb el futbol quan era adolescent, va optar pel rugbi, molt popular a tot el sud de França, des de Biarritz fins a Toló i Montpeller. Es va formar a la mítica escola d’Auch-Gèrs, d’on va passar al Castres, ja de la Top 14, i després al Tolosa de Llenguadoc, amb què ja ha guanyat una Copa d’Europa i dues lligues franceses. Una lesió de lligaments el 2018 va frenar la seva progressió durant sis mesos, però en va sortir amb empentes renovades. Amb Fabien Galthié a la banqueta de França, és el jugador del moment.
D’aquella timidesa infantil no en queda res, i Dupont és un paio extravertit, conscient de la seva categoria, que gaudeix de la fama i no és al·lèrgic als elogis. Així com a Anglaterra els jugadors estan sotmesos a estrictes regles de comportament fora del camp perquè se suposa que representen la imatge del país, a França és una altra cosa, i cadascú és lliure d’expressar-se com vol (també el sentit de l’humor és diferent). El capità de les bleus ha aparegut en revistes amb roba molt cenyida de cuir, una bata de color groc cridaner, o posant amb una flor a la boca, com si fos el model d’un quadre surrealista. És, en realitat, el Dalí o el Picasso del rugbi contemporani. Es defineix a si mateix com “un home del Pirineu”, igual que Joan Manuel Serrat afirma que ell és del Mediterrani.
El general De Gaulle deia que un país amb dos-cents tipus diferents de formatge és ingovernable, i el mateix es pot dir d’un país amb gairebé dos mil clubs amateurs de rugbi i trenta de professionals, tots amb la seva pròpia opinió, veu i vot sobre com s’ha de gestionar l’esport. La Top 14 és la lliga més lucrativa i dura del món, però al llarg de l’última dècada el seu èxit (i capacitat d’atreure estrelles sud-africanes, neozelandeses i australianes) no havia anat lligada a una bona selecció. Tot va començar a canviar amb un acord per compensar els equips per la disponibilitat dels seus jugadors, la reducció del nombre d’estrangers i la designació de Fabien Galthié com a entrenador. Tampoc no ha anat malament, esclar, la presència de figures com Fickou, Ntamack,
Willemse... I sobretot Dupont. El triomf per 40-25 sobre els All Blacks ja va fer intuir una resurrecció. El Grand Slam al Sis Nacions l’ha confirmada. Pròxima parada, el Mundial.
El seu germà gran es va quedar al poble del departament d’Hautes-Pyrénées, de 800 habitants, on conrea el camp i dona menjar als porcs. L’Antoine se’n va anar i s’ha menjat el món. ●