“No t’aferris a la felicitat, aferra’t a tu, estigues amb tu”

Tinc 71 anys. Vaig néixer a Colòmbia, visc a Bogotà. Estic casada i he tingut tres fills, en Daniel va morir. Soc de centreesquerra. Cal preservar la democràcia en un món que tendeix a ser cada cop més autoritari. A Colòmbia hem de lluitar per mantenir l’acord de pau. Crec en l’ètica i en la bellesa del món

On ha vist la bellesa? En els nens, perquè en ells nia la innocència. Després ve l’adolescència, i la innocència se’n va? Jo vaig ser professora universitària i em preocupa la idea d’èxit que els estem inculcant. Avui cal ser productiu, una cosa molt opriment. Ens oblidem d’ensenyar-los a saber viure. Jo vaig viure bastants suïcidis de joves que no aguantaven aquella pressió.

També va patir el suïcidi del seu fill.

Era esquizofrènic. Es va destapar, com sol passar, entre els 18 i els 19 anys. En Daniel va ser un noi funcional, un gran artista, però la vida tenia per a ell un pes addicional enorme.

A vostè, què li va passar?

Vaig acceptar-ho. Es va suïcidar als 28 anys. Respecto el suïcidi com una opció personal. En Daniel va renunciar al futur perquè no podia suportar la vida quotidiana, sentia veus que li parlaven, patia paranoies.

Va arribar a viure al carrer?

S’ho va plantejar després d’un episodi psicòtic molt dur. Ja no podia més. Vaig entendre que molts indigents comencen amb una malaltia mental, ho vaig estudiar i corroborar.

Va arribar a alguna conclusió?

Vivim en una societat cruel. Amb la medicació adient molts d’aquells indigents serien funcionals, com ho va ser en Daniel, que va fer una obra meravellosa.

Va explicar el suïcidi del seu fill a Lo que no

tiene nombre.

Vaig rebre centenars de cartes de mares que havien passat pel mateix tràngol, però les que més em van impressionar van ser les de nois i noies descontents amb la seva vida, amb el seu aspecte, amb l’exigència desmesurada de la societat, que els aboca a l’abisme.

Va rebre una allau de dolor terrible.

Vaig comprendre el mal que fa el silenci. Per a la majoria d’aquells joves el seu malestar és un secret, deien que si ho explicaven els considerarien ximples o perillosos.

Vivim una epidèmia de malenconia?

Hem de tornar a trobar llocs d’assossec i d’introspecció. Massa soroll, no hi ha el silenci necessari per a un procés de retrobament amb nosaltres mateixos. Però és complex, perquè aquests joves no poden escapar a l’època en què viuen.

Alguna creença que la consoli?

Crec en la saviesa còsmica, una cosa que la natura ens està mostrant. Un ordre que no arribem a comprendre. Però no crec en el diví, sinó més aviat en la divina indiferència. Un ordre indiferent a l’ésser humà.

Ha reflexionat sobre la família...

L’hem sacralitzat en excés. Tots sentim la necessitat de crear aquest nucli de suport, però la família està plena de pertorbacions, és al centre del conflicte humà, i al voltant d’aquesta veritat hi ha molta violència.

Per què?

Com més a prop és el proïsme, més hem de tolerar. I això ens produeix una gran violència interna, vivim plens de temes per saldar, de retrets que reprimim.

Dins la família cadascú té els seus secrets.

Compartir-los ens faria bé. L’amor és la llum per excel·lència, però és molt més difícil del que creiem. No entendrem mai del tot l’altre, ni tan sols a nosaltres mateixos.

El gran repte a què ens enfrontem?

El dimoni interior. El que és dramàtic d’aquesta societat és el nivell de banalitat. El que més em sorprèn és com hi ha persones que s’insereixen en un ordre prefixat i viuen vides d’una mitjania espantosa. M’horroritzen les persones que no tenen fondària.

Sens dubte.

Som el producte d’una civilització que s’omple amb coses. Éssers a la deriva, un formiguer, cadascú corrent a fer les seves tasques, esquivant depredadors i el pas del temps. Però també som capaços de la solidaritat més gran. Les coses lletges són boniques.

Com la vellesa?

Els meus pares tenen 95 i 99 anys, o sigui que conec a fons la decrepitud: terrible i dolorosa, però a partir dels 70 s’obre una etapa creativa, de pau i descobriments.

Quan el goig està en el present?

Ho descobrim tard. Sent que ets viu, sent el fred, la calor, viu cada segon amb intensitat. No passis corrent per la vida.

Així hauria de ser sempre.

Gaudeix naturalment de cada cosa que se’t va donant i pateix naturalment cada cosa que se’t va donant. I accepta la mort d’un fill com una cosa que la vida et porta. Accepta-ho, accepta-ho. No et revelis. No et donis cops contra les parets.

Acceptació... és tan difícil!

Aquesta vida no té el sentit que ens van vendre, t’has de construir el teu propi sentit, és l’única possibilitat. I no t’aferris a la felicitat, aferra’t a tu, estigues amb tu.

Regali’m un dels seus versos...

No hi ha cicatriu, per brutal que sembli, que no contingui bellesa. Una història puntual s’explica en ella, algun dolor. Però també el seu final. Les cicatrius, doncs, són les costures de la memòria.

Barcel nelrela