“He sentit que tenia el poder de fer el que em donés la gana”

Tinc 61 anys. Barceloní. Divorciat i amb dos fills. Em vaig llicenciar en disseny industrial. El panorama polític és indignant i trist. Veig una crisi enorme en l’àmbit polític a tot el món i en tots els partits. Trobo l’espiritualitat en la natura i en l

Anar-se’n és el resultat d’atrevirse. A què s’ha atrevit? A trencar totes les rutines, a superar les pors, a deixar-me guiar per la intuïció i acceptar la incertesa. Se’n va anar a fer la volta al món en solitari en el seu veler Thor.

Tenia present la frase de Mark Twain: “D’aquí 20 anys estaràs més decebut per les coses que no vas fer que per les que vas fer. Així que deixa anar amarres, navega lluny de la seguretat del port, agafa els vents alisis. Explora, somia, descobreix”.

S’ho va prendre al peu de la lletra.

El meu estudi de creativitat tenia 25 anys quan vaig salpar amb 56 anys. Tornaria als 60, bon moment per començar de nou?

Li reconec la valentia.

Em vaig regalar el Thor, i vaig creuar cinc vegades l’Atlàntic. El meu primer viatge va ser als 50 anys. Va ser apassionant. Quan caus en la rutina aquesta intensitat no existeix.

Dos anys després es va trencar.

Els tendons del bíceps, però això em va servir per veure que podia espavilar-me tot sol. I vaig desenvolupar tècniques contra la por.

Expliqui’m.

Quan em despertava espantat feia una llista de tot el que em feia por: trencar el pal, ferme mal, anar-me’n a l’aigua..., i ho imaginava amb tots els ets i uts. Em veia a la llanxa salvavides, imaginava les nafres a la pell pel frec de la lona, la llengua inflada... Si m’ho imagino de forma molt vívida la por desapareix.

O se’t menja.

“Pots dinyar-la, em deia. Però és més bonic morir al mig del mar que atropellat a la rambla de Catalunya”. Viatjava sempre cap a l’oest. Durant quatre anys he vist sortir el sol per la popa i pondre’s per la proa. Cada dia hi ha una sortida i una posta de sol dels nostres dies i en un viatge així n’ets molt conscient.

No n’hi ha més.

Vivim prestant poca atenció, tot és superficial, mires molt però no veus res.

Què ha descobert de si mateix?

He sentit clarament que tot està connectat. Hi ha una força dins nostre que no es manifesta perquè no ho permetem.

Quin bon sentiment.

Fantàstic. He sentit que tenia el poder de fer el que em donés la gana, són sensacions que no solem tenir perquè estem sempre ocupats, però un viatge així és com una sessió de

mindfulness gegantina.

Ho entenc.

M’he adonat que som la natura. El regne vegetal està arrelat a la terra, nosaltres no, i això fa que sentim que som una cosa diferent, però hi ha un cable invisible que ens connecta, i si es talla, mors. Si tires un plàstic, t’acabarà matant a tu i no al planeta. Aquestes coses, abans, ni em passaven pel cap.

Va travessar un mar ple de pirates.

El golf d’Aden. Sabia que un navegant solitari es va salvar dels pirates gràcies als còctels molotov i em vaig armar, era més una actitud, no acollonir-se, que una solució, una manera de donar-me força, perquè els pirates així que et veuen comencen a disparar.

No va flaquejar en cap moment?

Vaig estar a punt de naufragar, però vaig aconseguir arribar a Austràlia molt baix de moral. En una illeta vaig esperar un mes una peça en companyia d’un cocodril al qual li vaig explicar tot el que em feia por. Vaig decidir que la següent etapa, que va estar plena de contratemps, la gaudiria. Vaig donar la benvinguda a l’aventura.

Vostè té recursos.

M’he rigut molt de mi mateix veient-me des de fora i això m’ajudava a treure-li ferro a tot. I també m’ha ajudat la música, si passava per una situació complicada posava música èpica al màxim i som-hi!

Li van diagnosticar un càncer terminal.

Sí, a Turquia: metàstasi al fetge. Va ser un xoc, però com que ballar i estar deprimit és impossible, em vaig posar a ballar a la proa, sol, com un boig. Em vaig posar a riure i vaig pensar que aquests dos o tres mesos que em quedaven de vida serien una experiència.

Quin bon tarannà.

S’ha de tenir clar que ens morirem, però no ho treballem.

Es coneix més després d’aquest viatge?

Em sento més, em sento molt. Soc conscient de mi i és un plaer.

Quin mi?

Hi ha un jo que penca i va de cul per la vida, però n’hi ha un altre que és serè i poderós, i crec que s’ha manifestat per haver viscut tantes hores en el present, això et permet acceptar perquè ho veus tot amb distància, i veus les connexions. Aprens que les coses passen sense més ni més.

Millor no adjectivar-les.

Exacte. Un dia plujós no és un dia horrible, és preciós, cau aigua del cel! No ens amarguem jutjant, no ens condicionem.

I tornar a començar als 61?

Era la meva por més gran i gairebé m’impedeix de fer aquest viatge, però he tornat amb il·lusió. Comença un altre joc.

ÀLEX GARCIA