La Vanguardia (Català-1ª edició)
Risc de lesió!
Va ser un dia de contradiccions, com si realitats diferents estiguessin lluitant entre elles. Em vaig despertar i vaig veure fum blanc fora. L’aire feia olor de cremat. L’alarma antiaèria estava sonant i se sentia una advertència: “No s’acostin a les finestres! Existeix risc de lesió!”.
Però unes hores més tard, cap al migdia, l’aire era net una altra vegada. Havia de fer unes quantes compres i tenia ganes de sortir de casa després d’un llarg confinament. Però, quan finalment vaig sortir de l’apartament, les sirenes van començar a udolar una altra vegada.
Volia afanyar-me per arribar a casa, però llavors vaig veure dos joves en un banc, xerrant tranquil·lament, com si l’alarma no hagués saltat mai.
Eren dos estudiants, Nikolaj i Sònia. La Sònia em va explicar que estava estudiant Dret i que s’havia quedat a Kíiv gairebé per accident. Fins en dues ocasions s’havia planejat fugir i a cada intent va fracassar per diferents raons.
Ara tots dos intenten no allunyar-se gaire dels seus apartaments veïns i, quan tenen temps, estudien pel seu compte. No volen que els facin classes. Diuen que seria una cosa impensable en aquestes circumstàncies.
L’ensenyament és una transmissió organitzada de coneixement i requereix una feina estructurada per part d’altres. Ja no té sentit. Tot i això, pensen que el coneixement continuarà existint i sent important, així que té sentit continuar aprenent de manera autònoma.
Junts intentem formular aquest pensament de manera més clara, però no ho aconseguim del tot.
Em van dir que el 4 d’abril, depenent de les circumstàncies, tornarien una altra vegada a la seva educació formal.
Vam parlar de les alarmes antiaèries que sonen diverses vegades al dia, que sempre presagien nous perills i nous atacs. Cada vegada que sonen només queda esperar que ningú no sigui ferit.
Vaig veure un home i una dona joves que havien sortit a córrer, entre els xiscles de les alarmes
Els dos van dir que no van sentir l’última alarma i que per això estaven asseguts al parc, parlant i intentant gaudir d’aquell dia assolellat, tot i el cansament per les incomptables nits en blanc.
Al bell mig del carrer vaig veure un home i una dona força joves que havien sortit a córrer, entre els xiscles de les alarmes, el primer dia càlid de l’any.
Dos floristes havien obert les parades per sorpresa –vaig conèixer diversos vianants que portaven rams de flors. Una dona que acabava de comprar flors passava al costat d’una cafeteria que havia obert feia poc de camí a casa després de treballar. Es va parar a prop meu i, enmig del carrer, vam llegir les notícies al seu telèfon.
Volia dir-li com de valenta havia estat per quedar-se i treballar a Kíiv. Però em va interrompre i em va dir que la gent realment valenta era aquella que s’estava reunint a les ciutats ocupades de Kherson i Berdiansk per protestar contra l’ocupació russa.
La gent hi desapareix tot el temps, sigui perquè són arrestats i deportats a Rússia, o perquè són ferits o els disparen durant les protestes.
Em va explicar que tenia la seva família a prop de Berdiansk, a la petita ciutat de Pologui, ocupada per l’exèrcit rus. Amb freqüència perd el contacte amb Pologui. La connexió d’internet és inestable, l’electricitat es talla i el menjar escasseja. Els seus familiars són capaços de sobreviure gràcies principalment a una petita fleca que hi ha al poble veí i que treballa sense descans per proveir de pa a tot el districte.
“La logística pot fallar”, opinava la dona. “Els magatzems de menjar poden ser bloquejats. I tot i així, de vegades hi ha gent que els manté funcionant malgrat tot. De moment, aquesta fleca està salvant moltes vides”.
Això em va fer recordar les noves històries que continuo llegint: aparentment, Rússia està atacant magatzems on s’emmagatzemen les provisions. També hi ha repetits intents de tallar els subministraments d’aliments cap a Kíiv. El mateix està passant a Txerníhiv, una de les ciutats més boniques d’Ucraïna, que ha estat bombardejada i on gairebé no es pot trobar aigua, per no esmentar la falta d’electricitat o calefacció.
Conec una anciana que fa poc va viatjar a Txerníhiv perquè vivia sola a Kíiv i volia escapar de la seva solitud. Vaig intentar localitzar-la per telèfon.
La ciutat es troba sota una situació tan perillosa que els cossos dels que van morir Als atacs jeuen als carrers. Durant dies no se’ls poden emportar per enterrar-los per culpa del continu foc d’artilleria.
Avui hi havia pocs vianants pels carrers del meu barri, però els que vaig veure desprenien calidesa i afecte.
Una vegada i una altra vaig veure gent que s’abraçava. Fins i tot al supermercat, entre els precipitats clients, un home i una dona es van parar per abraçar-se.
Em vaig quedar mirant l’escena, potser massa descaradament.
En un moment donat, la dona es va girar cap a mi i em va dir amb una veu gairebé alegre: “No l’havia vist des de fa dues setmanes. Ha tornat de la guerra i és viu!”.
La dona es va girar cap a mi i em va dir amb una veu gairebé alegre: “Ha tornat de la guerra i és viu!”