La Vanguardia (Català-1ª edició)
Per què no et rendeixes, Zelenski?
Els ucraïnesos resisteixen sobre la memòria dels morts a mans dels nazis i els soviètics, així com amb l’esperança en una democràcia assentada sobre un nacionalisme cívic, una pàtria de les idees i la tolerància.
És una pregunta recurrent que no té una resposta útil. Per què els ucraïnesos no es rendeixen? Tot i que hagin frenat l’avenç rus, és molt difícil que puguin guanyar. Són David enfrontant-se a Goliat. Putin redoblarà el bombardeig sobre les ciutats. És possible que recorri a les armes químiques i biològiques, fins i tot a una petita bomba atòmica per prendre Kíiv, la costa del mar Negre i tot l’est d’Ucraïna fins al Dniéper. Per a ell no hi ha més sortida que continuar endavant. Moriran moltes més persones i l’OTAN no farà res que no estigui fent ja, com ara enviar míssils antitancs Javelin i antiaeris Stinger, drons artillats, més armes i diners. La prioritat de l’Aliança no és que Ucraïna guanyi la guerra, sinó reforçar el flanc oriental per dissuadir Putin perquè no vagi més enllà. És trist, però no intentarà dominar el cel sobre Ucraïna com li demana Zelenski. Seria entrar en guerra amb Rússia i Biden, afirma que el risc d’una tercera guerra mundial és massa elevat. És una explicació assenyada, tot i que de vegades, com en aquest cas, el seny impliqui transigència.
Zelenski podria rendir-se, deixar Ucraïna en mans de Putin, esperar que les sancions ofeguin l’economia russa i el poder canviï de mans a Moscou. Podria, però no ho farà, i aquesta resistència, aquest sacrifici, és un misteri per a molts occidentals, convençuts que no és una persona raonable, que el seu seny ha sucumbit a l’emoció de l’heroisme. Els mateixos governs que l’aplaudeixen i li envien armes creuen els dits perquè es rendeixi. L’energia baixaria de preu, s’esvairia el perill d’una nova recessió.
“Què sabrà de nosaltres, el món, si perdem?”, es deu preguntar Zelenski al búnquer de Kíiv. Només els vencedors escriuen la història. Les víctimes apareixen com els irreconciliables, els reaccionaris que rebutgen la vida que els ofereix el progrés material, tot i que sigui sota una autocràcia. Als que li demanen que se sotmeti i visqui, els respon que prefereix morir, i jo em pregunto quina alternativa té si estima el que és seriós, si té un coneixement profund del que està en joc? Zelenski lluita per la memòria i l’esperança, potser el que més defineix l’ésser humà.
La memòria del colonialisme nazi i soviètic, dels deu milions de morts entre el 1933 i el 1945, víctimes de la fam, les purgues i la guerra. La memòria de Txernòbil, el pitjor accident nuclear de la història, que l’URSS va silenciar tant com va poder. Memòria de la corrupció i de l’abús de poder dels oligarques, de la revolució taronja del 2004 que va imposar el principi de successió democràtica. Memòria del centenar llarg de morts a la plaça de la Independència de Kíiv deu anys després, durant la revolta a favor de l’ancoratge d’Ucraïna amb la Unió Europea. Les persones que van ser a la Maidan recorden com cantaven sense parar el vers més popular de l’himne ucraïnès: “Sacrificarem l’ànima i el cos, tot per la nostra llibertat”.
El 2014 va néixer una nació. Putin va ocupar Crimea, Donetsk i Luhansk, però no va aconseguir desintegrar Ucraïna ni ressuscitar Nova Rússia, l’antiga regió russòfona a la vora del mar Negre. A partir de llavors, Rússia encara es va fer més autoritària, mentre Ucraïna, esdevenia més democràtica.
Al costat de la memòria dels morts, Zelenski hi col·loca l’esperança d’un nacionalisme cívic com a base d’una democràcia liberal. Sota el foc de l’exèrcit rus, Ucraïna ha passat de ser una democràcia en construcció a una que és aplaudida als parlaments de les societats més avançades.
Un mes de guerra ha estat suficient perquè un sistema polític amenaçat pel Kremlin i les màfies adquireixi una maduresa que avui sembla que sigui envejable, fins i tot per a les democràcies més antigues. La ciutadania està unida en un objectiu comú. Els ucraïnesos d’origen rus també s’han mobilitzat contra l’invasor. Ucraïna demostra a l’OTAN com es defensa un territori i demostra als nacionalpopulismes com es construeix una pàtria més enllà de la identitat ètnica, lingüística o religiosa, una pàtria que és un sentiment, una idea, molt més que una història i una raça.
Ucraïna ha demostrat que la força unificadora del pluralisme i la tolerància no
La prioritat de l’OTAN no és que Ucraïna guanyi la guerra, sinó reforçar el flanc oriental
Amb un mes de guerra n’hi ha hagut prou perquè Ucraïna tingui una democràcia admirada
té rival, que cada home és imbatible si té dignitat. Zelenski ha defensat els LGTBI+, els gitanos, els tàrtars de Crimea, els ortodoxos de l’est i els catòlics de l’oest, els pocs jueus ucraïnesos que, com ell, descendeixen de l’extermini nazi a la Segona Guerra Mundial.
El factor humà pot amb tot. No hi ha geopolítica capaç de gestionar la seva transcendència. Ucraïna la dirigeix un còmic i l’alcalde de Kíiv és un boxejador. Són Churchill a l’era TikTok. El seu poble els segueix. Cap polític professional no pot aspirar a més en una democràcia.
Per què no et rendeixes, Zelenski? “Perquè puc guanyar, perquè fa un mes ningú no apostava per nosaltres i ara ningú no pot descartar la nostra victòria, perquè la història i la raó estan de part nostra, i perquè sota les bombes estem construint un nou país”.
És una resposta que podem creure tot i que no l’entenguem. Malgrat totes les raons, res no explica per què un home arrisca la seva vida per una causa o un país. És un misteri, i crec que l’hauríem de deixar així. Enalteix la vida.