El col·lapse de la foto

El passat no s’oblida, però el passat se supera. És això o recaure-hi regularment. Els partits independentistes a Catalunya corren aquest risc, i fan present continu de les seves topades històriques. Dues fotos d’aquesta setmana hi han insistit. Perquè, sense feina prèvia i que la justifiqui, una foto no vol dir res o pot venir a projectar tot el contrari del que es pretén.

Per als qui han votat opcions independentistes, el més desesperant de tot és que es parla molt de la picabaralla “entre els partits de govern”, però s’assumeix, com si res, que ja és morta la majoria d’investidura. Llavors la CUP va ser l’accelerador que ERC necessitava per fer Pere Aragonès president. Ara fa mesos que sembla que ni els uns ni els altres se’n recordin. Ni d’aquell vot ni dels acords i les fites polítiques que es van comprometre a assolir a canvi.

I Junts vol i dol. Ser o no ser. El partit Hamlet de Catalunya. Té actius que treballen per la llengua al Parlament, però també hi orbiten asteroides que fan soroll. Per exemple, quan des del grup parlamentari s’acorda un text per parar el cop de la ingerència judicial amb el català a l’escola i cert entorn arrufa el nas. Llavors transmeten imatge de massa anades i tornades. També per la pressió a les xarxes. I aquí s’hi haurien de mirar molt. Una cosa és ser-hi.

L’altra, viure-hi. I una ja del tot innecessària, ofegar-s’hi en clau de got d’aigua.

Així, entre els uns i els altres, les fotos naufraguen. Fotos de teòrica unitat amb un partit fent-s’hi una selfie, sol, a les escales del Parlament. Fotos de teòrics pactes de consens que no sobreviuen l’estona que han trigat a ser penjades a Twitter. Fotos que són pura escenografia fallida i contraproduent.

¿I si la intenció de forçar aquestes estampes absurdes fos precisament cansar (i per tant desmobilitzar) una part del mateix electorat indepe? N’hi ha que ho sospiten. Igual com en el partit de Carles Puigdemont intueixen de fa temps que ERC vol forçar-los a marxar del Govern. Uns quants amb poder a Junts no n’han descartat l’opció. De moment, però, s’hi imposen els que no tenen ganes de regalar aquest moment als d’Aragonès. Massa esforços han posat a mirar de reconstruir una imatge de partit de govern.

A ERC els pot dir fins i tot Vox que han renunciat a l’independentisme i que practiquen l’absentisme ideològic. L’aposta per eixamplar la seva base electoral a l’Àrea Metropolitana de Barcelona saben que els costarà vots a la resta del país. Però Esquerra té tres coses que a Junts li manquen: una línia estratègica clara, un candidat segur i aliats alternatius.

Així senten que poden anar forçant fotos, fins i tot de lesives. Malgrat que potser no han calculat prou que el col·lapse d’aquesta estratègia podria acabar enlairant el PSC encara més en uns propers comicis. Qui sap si fins i tot dur-lo a liderar el Govern. Va ser així no fa tant de temps. Un passat que alguns obliden i on potser recauran.

A Junts intueixen de fa temps que ERC vol forçar-los a marxar del Govern