Una guerra de desgast

Dijous va fer un mes que Vladímir Putin va ordenar la invasió d’Ucraïna en el que va anomenar operació militar especial per “desnazificar” el país. Però la que va pensar que seria una guerra llampec d’uns dies, que acabaria amb la presa de Kíiv i la caiguda del règim del president Zelenski, s’ha convertit en un amarg i tràgic conflicte que resulta impossible de predir quan s’acabarà.

I això és així perquè Ucraïna resisteix i perquè Putin no ha aconseguit cap dels seus objectius. Moscou no controla totalment el Donbass –de fet, ahir va rebaixar els seus objectius i va dir que se centra en aquesta regió– ni ha aconseguit obrir un corredor al sud, no ha conquerit cap gran ciutat –Mariúpol ja és la nova Stalingrad–, la seva estratègia militar s’està demostrant equivocada, lenta i mal realitzada, fruit en gran part d’errors logístics i d’una tropa de lleva amb la moral per terra i que ha patit moltes baixes.

Putin s’ha vist aïllat i demonitzat pel món occidental –per bé que altres blocs geopolítics no han condemnat la invasió–, les dures sancions de la UE, els Estats Units i el Regne Unit estan afectant seriosament l’economia russa, la censura de la premsa i la detenció d’opositors a la guerra s’han estès per Rússia i el desenllaç del conflicte continua en mans d’un home que –no ho oblidem– esgrimeix regularment l’amenaça d’una guerra nuclear i que, segons informacions de l’OTAN, podria fer servir armes químiques.

Mentrestant, a Ucraïna, Zelenski ha guanyat clarament la batalla del relat i de la imatge, les grans ciutats resisteixen i en algunes fins i tot han fet retrocedir les forces russes. La resiliència ucraïnesa és admirable, la moral es manté alta malgrat saber que les seves forces són inferiors i que depenen de l’ajuda militar occidental. Tot i això, el cost humà i material que està pagant és altíssim. Tot i que l’ONU parla de poc més de mil, desconeixem la xifra real de morts per bombardejos russos sobre objectius civils, però sí que sabem que ja hi ha 7,5 milions de desplaçats interns i 3,6 milions de refugiats en altres països. És la pitjor crisi de refugiats a Europa des del final de la Segona Guerra Mundial. A la qual cosa cal afegir les ciutats, els pobles i les infraestructures arrasats i que trigaran anys a tornar a ser reconstruïts.

La possibilitat d’un alto el foc negociat està en punt mort fa dies i la mediació diplomàtica occidental no ha doblegat Putin. En aquest context, un mes de guerra ha servit per observar la calculada neutralitat de la Xina. Pequín podria tenir un paper clau de mediació per ser “soci estratègic” de Rússia, encara que ara per ara juga a l’ambigüitat: defensa la sobirania ucraïnesa però sense condemnar la invasió russa.

El que sí que ha aconseguit Putin, en un greu error de càlcul, és que Europa hagi respost a l’agressió russa amb una sola veu i prenent una sèrie de decisions impensables fa tan sols tres mesos. Així, la Unió Europea ja ha aprovat quatre paquets de sancions a Rússia, els països membres estan subministrant directament armes a Ucraïna, molts d’ells –és molt significatiu el cas d’Alemanya– han decidit un important augment del pressupost de defensa, han obert les fronteres als refugiats i, tot i les divisions, busquen fórmules alternatives energètiques a la seva dependència del gas rus. I Putin també ha aconseguit que l’OTAN, una organització que semblava moribunda, ressorgeixi com un front unit liderat novament pels EUA, que han assumit el compromís de pilotar una Aliança cohesionada i decidida a reforçar el flanc oriental.

Lamentablement, tot indica que aquesta guerra de desgast durarà un temps, i amb ella la mort i la destrucció a Ucraïna, mentre que els seus efectes col·laterals ens continuaran afectant en forma de crisi econòmica amb unes conseqüències que ja estem patint. ●

Passat un mes, Ucraïna resisteix la invasió russa enmig d’un drama humanitari