‘Reines’, ‘guapis’ i ‘sexis’ a Twitter

Per què no resolem la guerra a cops de puny?”, desafiava fa uns dies el magnat Elon Musk a Vladímir Putin, demostrant que fins i tot els nous gurus digitals combinen els seus ambiciosos sistemes d’intel·ligència artificial amb una masculinitat anacrònica. El musculat propietari de Tesla i SpaceX s’igualava en un cos a cos amb l’autòcrata. I la seva proposta de duel informava, una vegada més, del deliri narcisista de tants poderosos. En canvi, les poques dones que han desafiat Putin –acabat de desposseir dels seus cinturons negres de taekwondo i judo– ho han fet de manera molt més creativa. Com la periodista Marina Ovsiànnikova, lliscant dins del pla d’un informatiu de la televisió russa agafada a una pancarta que denunciava la seva falsa propaganda. La fanfarroneria de Musk empal·lideix davant l’heroïcitat d’Ovsiànnikova.

A les xarxes socials sovint topo amb comentaris que reprodueixen els dos perfils: homes de verb ferotge que pontifiquen i s’escolten –i aplaudeixen– entre ells, i dones que opten per formes més audaces de comunicació, malgrat ser considerades amateurs i jutjades entre la condescendència i la infantilització. No és estrany, doncs, que a nosaltres ens costi més fer un tuit i suportar-ne les conseqüències. Segons l’estudi Dones líders en el llindar de la visibilitat, realitzat per la consultora LLYC, que analitza 11 milions de missatges a les xarxes entorn de 360 homes i 360 dones referents dels àmbits empresarial, polític i periodístic a 12 països, el resultat no té res a veure amb la percepció que s’ha agafat com una paparra en part de la nostra societat: “Tenim dones fins i tot a la sopa”. Perquè els seus resultats assenyalen una anomalia: les dones no som referents, per molt que es parli de nosaltres. La seva presència a Twitter, per exemple, voreja la irrellevància: per trobar una informació relacionada amb una empresària caldrà llegir abans 200 missatges sobre empresaris. “La visibilitat del talent femení és, clarament, un accelerador de la igualtat, però encara és molt baixa en àmbits com l’empresarial”, resumeix José Antonio Lorente.

Moltes dones ens interroguem sobre la (in)conveniència de l’exposició en un mitjà que, sovint, es converteix en un clavegueró d’insults i amenaces. Per a què? Per robarnos temps a nosaltres i les nostres famílies? A més, alerta amb el doble càstig: se’ns criticarà per ambicioses, però també per empàtiques. Per no aturar-nos en la glossada tirania de la imatge que convertirà en frívoles les que es cuiden i en espantalls les que no es tenyeixen. I això ens provoca mandra i distància.

L’assumpte és complex. “Quan la conversa té un caire lleugerament violent, les dones ens retraiem. No és un entorn on vulguem ser-hi, però es perpetua el cercle viciós”, assegura Luisa García, ponent de l’estudi de LLYC. Tant és així, que la gran Mary Beard va afirmar rebre un torrent d’insults, “des de la meva competència com a historiadora i els meus punts de vista elitistes, propis de qui viu en una torre d’ivori, fins a comentaris sobre la meva edat, la silueta, el meu sexe (vella guillada, obesa, etcètera)”. I, amb tot, defensa el dret a ser on una vol ser. A no deixar-se callar.

La nostra presència a les xarxes és reflex d’una realitat notarial que continua sumant minoria. I, a més, ¿com hem de ser rellevants i, més encara, referents si encara es tracta de reines, guapis o sexis les que acaben de presentar un informe de tres-centes pàgines o planegen presentar-se a unes eleccions? ●

Per llegir sobre una empresària abans cal passar per 200 tuits sobre empresaris