La Vanguardia (Català-1ª edició)
‘Belle époque’, el retrobament
Crec que va ser al cinema Astoria del carrer París. Amb l’Olga, el Javi, el Blasi, el Fran, la Berta, el Marcos i uns quants més, perquè amb 18 anys les colles acostumen a ser àmplies. Era el 1992. Al costat de casa, a Europa, teníem una altra guerra. Però anàvem al cinema, perquè amb 18 les guerres properes tampoc no et condicionen tant. Més o menys com ara.
Llavors no ho sabia, però anava a veure una pel·li que em marcaria. Es deia Belle époque, i al repartiment es barrejaven alguns tòtems del cinema espanyol (Fernán Gómez, Chus Lampreave, Agustín González) amb una altra generació que ja brillava: Maribel Verdú, Ariadna Gil, Jorge Sanz, Gabino Diego. Segurament la més popular entre les actrius de la pel·li era Miriam Díaz-Aroca, estrella de la televisió infantil. I hi havia una altra actriu joveníssima, més coneguda per presentar un programa musical a Telecinco (i per haver estat nòvia del teclista de Mecano) que per ser actriu. Es deia Penélope Cruz.
Acabava de començar la carrera de Comunicació Audiovisual. I ja podia estar ben content de poder retransmetre partits de Tercera a Ràdio Barcelona. Si m’expliquen aleshores el que viuria trenta anys després... Trenta anys després, ajuntaria les quatre actrius protagonistes de Belle époque –Penélope, Maribel, Ariadna i Miriam– i el seu director, Fernando Trueba, al voltant d’una taula en què l’equipàs d’un programa de televisió recrearia l’atmosfera –la llum, la calor, la màgia– de la casa portuguesa on la van rodar.
I els he de confessar que m’hagués encantat quedar-me a viure dins de Belle époque. Pel món que dibuixa. Per la utopia, per la llibertat, per la tolerància, pel sentit de l’humor. Per gaudidora. Per respectar l’altre per damunt de tot. Per una incorrecció política que permet fins i tot plantejar el suïcidi amb certa despreocupació. Per avançar-se als temps en temes d’identitat i de gènere. Per presentar una lesbiana a l’Espanya dels anys trenta que viu la seva sexualitat sense cap tipus de trauma. Per mostrar la relació oberta d’una parella adulta: la d’una dona que va a veure el marit i les filles acompanyada del seu amant. “No et posis així, home, si aquí el cornut soc jo”, el consola amb tendresa Fernán Gómez.
Quantes associacions ocioses s’haurien queixat d’algun dels continguts si la pel·li s’hagués estrenat avui? Doncs més d’una i més de dues. Perquè el temps ens ha tornat més políticament correctes, més carques, més covards o, com li deixa anar Fernán Gómez a Gabino Diego, més rosegaaltars. I algun partit d’ultradreta hauria demanat explicacions per una pel·li que, amb el suport del Ministeri de Cultura, incloïa en els diàlegs frases tan subversives com “Salut i República”. No riguin. Una cosa semblant acaba de passar amb una obra del Teatre Lliure dirigida per Àlex Rigola.
Belle époque no té, encara que ho sembli, un final feliç: el prota, Jorge Sanz, ha d’acabar elegint. I elegir és renunciar a altres co
La cultura expressa sentiments que entren en conflicte amb el poder, amb la moral
ses que vols. Però es veu que la vida és així, no l’he inventat jo. I estem programats per negar-nos part de la nostra felicitat, del nostre plaer, perquè ens sentim més còmodes obeint els cànons de conducta. Rebel·lar-se porta més feina.
Demà podran veure ‘Belle époque’, el reencuentro, el nostre Friends, The reunion, però d’època. I la mateixa nit, la llavors gairebé desconeguda Penélope Cruz optarà al seu segon Oscar. I celebrarem poc aquesta fita històrica. Perquè la cultura, l’art, expressen sentiments que entren en conflicte amb el poder, amb la moral. Per això la cultura ens desafia. Per això és més fàcil celebrar un altre Grand Slam de Rafa que un altre Oscar de Penélope. ●