Qui respectarà Espanya?

Un amic –Enric Brancós– m’envia, des de Girona, un comentari al meu últim article, en què, després de condemnar sense embuts la guerra, complementa el meu text: “Potser una idea suplementària: els Estats Units ja han aconseguit el seu interès, crear un problema de llarga durada a Rússia. Europa ha mossegat l’ham i Ucraïna posarà els morts. Que seran més, com més ajuda els donem. El final difícilment els serà favorable. En qualsevol cas, els Estats Units estan a l’altre costat del mar i es guarden prou de veure’s afectats. Els morts no són seus, ni ho seran. Europa s’hauria d’entendre pel seu compte amb Rússia. És el continuum territorial y es complementen en molts camps. Altrament, Rússia quedarà en mans dels xinesos, que tenen molt més perill que nosaltres. Això podia entendre’s. I Ucraïna, que hauria de tornar Crimea i el Donbass a Rússia, guanyaria homogeneïtat. La neutralitat també es podria construir. Però hem mossegat l’ham”. De fet, coincideix amb el que he sostingut en aquestes pàgines: 1. Que Rússia és Europa; 2. que la UE i Rússia estaven i estan condemnades a entendre’s, i 3. que la relació històrica d’Europa amb els Estats Units (OTAN inclosa) s’anirà esvaint fins al seu ocàs. Els Estats Units se n’han anat a l’Indo-Pacífic.

Però hi ha més coses: de sobte, ha esclatat una notícia bomba. En efecte, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, president del Govern d’Espanya, obrant per lliure, és a dir sense informar si més no el seu propi Govern, ni el primer partit de l’oposició, ni el Parlament, ha decidit comunicar al rei del Marroc que Espanya revisa unilateralment la posició que havia mantingut durant gairebé mig segle sobre el Sàhara Occidental, fent seva la proposta marroquina d’un règim autonòmic com la solució més realista, creïble i seriosa. Això sí, abandonant els sahrauís, i amb una infracció del dret internacional i de múltiples resolucions de les Nacions Unides, que han reclamat “la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental”. Amb el benentès que –com diuen els dirigents del Front Polisario– les responsabilitats del Govern d’Espanya no caducaran fins que s’hagi celebrat un referèndum d’autodeterminació.

Com és possible que hagi passat una cosa així? L’impuls ha de ser sobirà de veritat, és a dir, indefugible. Pensem, per identificarlo, que el president Sánchez s’ha plegat a l’exigència formulada per qui considera que pot exigir-l’hi, amb un objectiu de lògica geopolítica, atesa la situació existent al

La diplomàcia marroquina seguirà pressionant Espanya quan li convingui

flanc sud de la Unió Europea. En efecte, aquest flanc sud és cada dia més inquietant per a l’OTAN, raó per la qual Espanya està cridada a convertir-se, juntament amb el Marroc, en el nou gendarme del sud de la UE, reforçant la frontera de seguretat de l’Aliança davant la creixent presència de la Xina i Rússia al continent africà. Es tracta, en suma, de crear una zona o frontera de seguretat, que no pugui veure’s pertorbada per les picabaralles hispanomarroquines. Raó per la qual l’OTAN, és a dir, els Estats Units, ha imposat l’apaivagament entre Espanya i el Marroc i ha resolt el contenciós a favor del regne alauita. Així les coses, sorgeix inevitablement la pregunta: què hi guanya, amb això, Espanya? Res, perquè la diplomàcia marroquina continuarà pressionant Espanya quan li convingui, enviant pasteres o facilitant assalts a la tanca fronterera, i insistirà en la seva reivindicació de Ceuta i Melilla.

No sembla, per tant, que hi hagi raons d’interès nacional que exigeixin aquesta decisió. Però el pitjor no és això, sinó quelcom que té a veure amb els valors i principis que han d’informar la vida d’una persona i la història d’un poble, la dignitat dels quals descansa en la seva fidelitat a aquells. Una anècdota ve al cas. Una dona ja gran que volia atorgar testament, després d’advertir-li jo de les dures conseqüències d’una decisió seva per a un dels seus potencials hereus a qui no llegava res, em va dir: “Ho vull així, perquè, si jo no em respecto a mi mateixa, qui em respectarà?”. Per això, avui, em pregunto: qui respectarà Espanya si Espanya no es respecta a si mateixa? ●