Per entendre Putin

En el demolidor assaig Putin’s people, Catherine Belton fa una descripció detallada de la conversió de la Rússia post Ieltsin en un Estat autocràtic i corrupte dominat per l’última generació del KGB i per la màfia. Aquests són els components bàsics del clan que va iniciar el viatge al poder amb Putin des dels seus anys com a vicealcalde de Sant Petersburg amb el reformista Anatoli Sobtxak fins al seu ascens a la Màxima Magistratura de la Federació Russa el 2000. A partir d’aquí, van prendre el control absolut de la política, de les institucions i de l’economia russes. Això no és nou. Al llarg de la seva història, Rússia ha estat sempre un Estat patrimonial i clientelar on una elit extractiva i depredadora ha governat l’imperi digui’s tsarista, comunista o putinista. L’única diferència del règim actual respecte als del passat és la composició de la classe dirigent: els vells gestors de l’aparell de seguretat i repressió de l’URSS i els mafiosos.

Tot sovint, i amb una considerable superficialitat, es descriu Putin com un tirà a l’ús que té com a objectiu únic o principal monopolitzar el poder i utilitzar-lo en el seu propi benefici i en el dels seus socis-clients. D’altres, en especial certs sectors de la dreta occidental, el continuen considerant un comunista, encara que la seva acció de govern no té res a veure amb el marxisme-leninisme llevat d’un aspecte, el caràcter repressiu i policíac del seu règim, que d’altra banda no és una característica exclusiva d’aquest, sinó un tret típic de qualsevol sistema autoritari o totalitari. Tanmateix, els dos plantejaments són simples, l’afany de lucre i comandament, o erronis, la naturalesa comunista de la classe dirigent russa, cosa que condueix a no comprendre els objectius de Putin i els mitjans que es fan servir per assolir-los. Des d’aquesta òptica és important mostrar la carcassa teòrica del putinisme.

El somni de reconstruir l’esfera imperial russa després de l’ensulsiada de l’URSS és i ha estat sempre l’eix estratègic, el leitmotiv de l’acció de Putin. I aquest projecte no ancora la seva fonamentació doctrinal en el comunisme, sinó en els pensadors nacionalistes, lligats al moviment Blanc, en el brutal conflicte civil que va assolar Rússia després de la revolució d’octubre. Posteriorment, els anys de la guerra freda, alguns ideòlegs rellevants d’aquell corrent “es van adonar que la malvada finalitat d’Occident era desmembrar la Unió Soviètica. El text clàssic d’aquest enfocament és l’assaig d’Ivan Ilín titulat What the dismemberment of Russia promises the world i podria resumir-se en un epigrama amb clares ressonàncies en la memòria històrica de les Espanyes: “Prefereixo una Rússia roja que trencada”. Ilín és un dels autors de capçalera de Putin i exemplifica la perenne hostilitat-temor a Occident de les elits russes amb independència dels colors ideològics.

Un component essencial de la justificació doctrinal per restaurar l’imperi és el subministrat per l’ideari de l’anomenat Món Rus, impulsat per l’Estat i per l’Església ortodoxa. Aquest concepte, nascut dels escrits de Panteleimon Kulix a mitjan segle XIX, transcendeix els límits estatals i ètnics. S’estén a tots aquells llocs on la llengua i la cultura russes són presents i, per tant, assigna a la Mare Rússia l’obligació de defensar i protegir els seus fills dispersos davant els que volen destruir la seva identitat. Aquesta filosofia té unes clares implicacions de naturalesa geopolítica, en especial per als estats veïns amb minories russoparlants significatives, i legitima qualsevol acció expansionista, eliminant el desagradable recurs a arguments d’índole ètnica per justificar-la.

Aquesta visió s’ha vist acompanyada i complementada per les aportacions contemporànies d’un intel·lectual amb fortes inclinacions conservadores i molt pròxim al cercle de poder del Kremlin: Aleksandr Duguin. El seu missatge central es pot sintetitzar en els termes següents: Rússia ha d’aprofitar la divisió de les societats occidentals, els fonaments de les quals es veuen erosionats pels populismes d’esquerres i de dretes, per erigir-se com a bastió dels ideals conservadors a tot el món. Un país i una civilització que defensen els valors tradicionals contra la seva perversió pel liberalisme decadent de l’era postmoderna. Rússia convida a la constitució d’una mena de nova Santa Aliança global contra l’ordre liberal. En aquesta estratègia té una convergència evident amb la de la gran potència autocràtica del segle XXI: la Xina.

Aquesta breu excursió pel terreny de les idees és rellevant per entendre la cosmovisió de Putin i per comprendre la seva actuació: la necessitat de donar una fonamentació teòrica que legitimi el seu projecte imperial. Les seves dues referències històriques, Pere el Gran i Stalin, simbolitzen un la fundació del modern imperi rus; l’altre, la seva màxima expansió. Putin vol ser el tercer personatge que tanqui aquest triangle de glòria amb el retorn d’una Rússia “humiliada” al seu estatus de gran potència. Per això, la invasió-control d’Ucraïna era inevitable. Com va escriure Zbigniew Brzezinski a Foreign Affairs (1994): “Sense Ucraïna, Rússia no pot ser un imperi, però amb Ucraïna subornada i després subordinada, Rússia automàticament es converteix en un imperi”.

És complicat saber quina serà i com evolucionarà la relació de Rússia amb els seus veïns i Occident i l’esdevenir de la guerra russo-ucraïnesa. Ara bé, Rússia no té capacitat econòmica ni militar per restaurar per la força el seu edifici imperial. No hi ha retorn possible al paradís perdut d’un imperi que incloïa des de Berlín al Pacífic i s’endinsava a l’Àsia Central, ni a la imaginada unitat dels eslaus de l’Est simbolitzada per la mitologia de la Rus de Kíiv. Els russos, com els va passar a altres potències, s’han d’adaptar a la realitat i ajustar la identitat a les exigències d’un món postimperial. L’alternativa és consolidar un escenari de guerra freda que els conduirà a allunyar-se cada cop més dels nivells de vida dels països avançats i a una frustració creixent. En aquest context, la pregunta és senzilla: això és possible amb Putin? La resposta no pot ser positiva. ●

El somni de reconstruir l’esfera imperial russa s’ancora en els pensadors nacionalistes

El president rus vol ser el personatge que tanqui el triangle de glòria amb Pere el Gran i Stalin

PERICO PASTOR