Valenta Carme

Les paraules de l’actriu Carme Elias revelant que pateix alzheimer des de fa tres anys continuen sacsejant aquests dies la meva memòria. No serem res si som oblit. Ella ho afirma serena, valenta: “M’agrada sentir que em diuen valenta, a veure si així m’ho crec”. En realitat, davant aquesta malaltia tan cruel que no té cura, qualsevol sent la tremolor de l’abisme del no-res. “Això és el tren del terror: encara que sembli que faig patxoca i com a actriu faig servir mecanismes que ho dissimulen, tinc por”, va confessar l’actriu guardonada amb un Goya per la seva interpretació a Camino, una de les dames de l’escena catalana.

Ella hi ha donat visibilitat, igual que el 2007 l’expresident Maragall ho va fer amb el documental Bicicleta, cullera, poma. Des de la fundació que porta el seu nom, la Carme ha decidit fer pública la seva malaltia. Parla d’ella amb la mateixa crueltat que té l’alzheimer: “Un cos que no sent, un cap que no hi és, una veu que no sap parlar... No ho vull”. No serem res si som oblit.

La ment de Carme Elias viatja a un futur terrible exposat pel desenvolupament imparable d’aquesta malaltia que, insisteix a dir, no té cura. Demana de poder deixar de viure quan arribi a ser no res: “És una injustícia de la societat si m’obliguen a viure d’aquesta manera, perquè no hi ets”. Més d’un milió dues-centes mil persones pateixen alzheimer a Espanya. Cada any se’n diagnostiquen 40.000 casos nous. El 80% dels malalts els cuida la família. Un horitzó devastador emocional i econòmic per a moltes persones. Carme Elias vol mostrar el procés d’aquesta malaltia que t’ho acaba prenent tot.

Ara són molts els que recorden el seu discurs en els passats premis Gaudí, en rebre el premi d’honor, quan va parlar de l’angoixa de perdre’s al bosc i no poder-ne sortir. Amb la directora Claudia Pinto està fent un documental de tot el procés, perquè no se’ns oblidi. “Potser perquè soc actriu tinc la necessitat d’abocar això i de convertir-ho en un acte artístic”.

Companys de professió no han deixat de mostrar el seu suport a Carme Elias, igual com el públic fidel que l’ha acompanyat en la seva dilatada trajectòria. “És impossible no compartir això amb un públic que m’ha donat tant”. No serem res si som oblit. ●

“Un cos que no sent, un cap que no hi és, una veu que no sap parlar... No ho vull”