Van Gogh, el pintor d’Ucraïna

Ja ha arribat la primavera, encara que faci fred, encara que hi hagi guerra. I és temps de plantar llavors. De gira-sol. Perquè bateguin a l’estiu amb tota la seva esplendor. Sobretot a Ucraïna. No deixa de ser emotiva la força dels símbols, fins i tot els d’aparença més vulnerable, com les flors. Si a Portugal un clavell va donar nom a una revolució, ara el gira-sol ha aconseguit aportar la seva llum a la barbàrie. El 25 d’abril del 1974 va ser una dona, Celeste Caerio, la que quan travessava la plaça del Rossio de Lisboa amb un gran ram de clavells a les mans, va lliurar una de les seves flors a un soldat que li havia demanat un cigarret des del tanc. I al jove militar no se li va acudir res millor que introduir el clavell a l’interior del canó. Els seus companys el van imitar convertint els seus fusells en gerros. El missatge era clar, no es volia disparar ni un sol tret per enderrocar la dictadura i assolir la democràcia.

A Ucraïna no hi ha hagut tanta sort. També va ser una dona la que el primer dia de la invasió, ja en fa un mes, es va acostar a uns soldats russos a Henítxesk i els va dir: “Agafeu aquestes llavors perquè creixin gira-sols quan moriu aquí”. Sens dubte, molt més terrible el missatge, malgrat que no deixa de tenir el seu punt poètic. Coses del segle XXI, l’acció es va gravar i aquell mateix dia va pujar a Twitter, on va acumulant milions de reproduccions. Aquesta valerosa ucraïnesa va convertir la flor nacional en una arma de guerra que no mata però sí que sacseja consciències, tot un símbol de força i resistència. I des d’aquell primer dia fatídic, el gira-sol gira arreu del món encara que no hi hagi sol per donar suport al poble ucraïnès. Qualsevol gira-sol va bé, des de l’emoticona del mòbil al de les teles de Van Gogh. Les versions que l’holandès va pintar amb el cel blau afegeixen un plus cromàtic a l’al·legoria, que reprodueix els dos colors de la bandera ucraïnesa. No s’hauria imaginat mai que la seva

Si a Portugal un clavell va donar nom a una revolució, ara el gira-sol ha aconseguit aportar llum a la barbàrie

obra serviria a aquesta causa. Tot i que en realitat el seu propòsit no deixava de ser noble. La sèrie de quadres que va començar a dibuixar a Arle l’estiu del 1888 tenia per objectiu agradar al seu col·lega Paul Gauguin, una amistat que ja sabem com va acabar. “Amb l’esperança d’arribar a viure amb Gauguin al nostre estudi, vull pintar una sèrie de quadres. Res més que grans gira-sols... Si duc a terme el meu pla, pintaré una dotzena de quadres. El conjunt és una simfonia en blau i groc”, va escriure el seu germà Theo.

El soniaixnik, en ucraïnès, va arribar a les terres negres i fèrtils d’aquest país a mitjans del segle XVIII. I va créixer, i va créixer. La flor, que ja adoraven els pobles amerindis com a representació del sol, pot arribar a fer tres metres, tot un gegant, especialment si la comparem amb la flor nacional russa, la graciosa i petita camamilla. Però ja se sap que la mida no és important, i totes dues conviuen harmoniosament al camp, malgrat tot.