Sabates de serp, pell de tambor

Juan Perro va saltar l’últim de la seva banda a l’escenari del Romea. Embotit de negre i amb sabates de pell de serp. Potser eren d’imitació. No importa perquè la resta va ser tota original. Sis músics superbs tocant en directe les noves cançons de Santiago Auserón sota el seu àlies caní. Del coll, li penjaven collars, grans de vidre i amulets que funcionen a tall de records de llocs, persones i moments. Regals, presents nadius a l’individu que va desmuntar una màquina enorme de generar èxits i diners per llançar les seves arrels al vent.

Un refrany mexicà resa que si vols fer riure Déu, explica-li els teus plans. Déu, el Destí, o qui vostès vulguin, potser no s’hagi rigut de Juan Perro, però la veritat és que, en més d’una ocasió, li ha pispat la cartera. Després de partir-se la cara amb uns i amb d’altres. D’enviar a la nostàlgia Radio Futura. D’explicar què volia fer i per què ho feia, ser San Pablo i San Pedro alhora davant talibans roquistes i fans de Pedro Navaja en bucle. Després de totes aquestes guerres resulta que La Flaca la va compondre Pau Donés auseronejant i una campanya de tabac negre va fer la resta.

Donés no calçava sabates de pell de serp, però era entusiasta, accessible i no pretenia defensar el son cubà davant la nostra arrogància provinciana i anglosaxona. Pau Donés només volia que la flaca l’estimés. I a aquell xarop de pal era fàcil apuntar-s’hi.

La segona cartera furtada de la butxaca d’Auserón es va dir Buena Vista Social Club, i el número de la sort li va caure a Wim Wenders, tot i que és cert que, a partir d’aquí, es va oblidar de fer cinema, però això ja és una altra història. La de Juan Perro va continuar. Fidel als seus principis, a la seva recerca i a la seva totèmica tasca de fer bones cançons i ajuntar el que sempre va estar unit, defensar la tradició en espanyol i portar-la lluny. Las Malas Lenguas, el projecte amb seu germà Luis, d’adaptar temes de rock’n’roll al castellà –una cosa que ja havia intentat Auserón en

En dues ocasions es va penjar la Fender i vam enyorar l’altre Santiago

la resurrecció de Kiko Veneno–.

Matinée de divendres en què va tocar el disc de dalt a baix –amb un canvi de posició de temes cap al final del recital gravat en streaming– i, com sempre, comprovem que Santiago Auserón no ens lliura mai saldos. Divertit, afectuós, intel·ligent, amb un punt histriònic que li permet dir-nos de debò coses que ens semblen bromes, va brodar totes i cada una de les cançons que formen Libertad, el treball a presentar. Va ballar, va anquejar, va jugar, va somriure, va modular, i a la seva cara les gesticulacions es traslladaven al seu coll de pell de tambor. En dues ocasions es va penjar la Fender, i enyorem l’altre Santiago tant com respectem Perro. Músic que estima la música, ell i la resta de gossos que l’acompanyaven, seleccionats per l’enyorat Joan Vinyals, esperit protector del projecte i actuació que es van marcar aquests músics bojos amb els seus instruments bojos i les seves boges melodies meridionals, cubanes, africanes, blusera i vostè vagi a saber què més. ●