La Vanguardia (Català-1ª edició)
Set litres de ‘Sagarreson’
La darrera crònica que va publicar Joan de Sagarra –titulada The End i en què s’acomiadava d’aquest diari i de les col·laboracions a qualsevol altre diari– duia una postdata en què convidava tothom a la presentació de Las rumbas (reeditades per Libros de Vanguardia en el cinquantenari). L’acompanyaven Eugeni Madueño, Xavier Mas de Xaxàs, Miquel Molina i John Wilkinson. I és clar, la llibreria Jaimes s’omplí de gom a gom. Raimon seia a les primeres files. Paula Massot i Enrique VilaMatas –a punt d’acabar la novel·la Montevideo– hi arribaren mitja hora abans, perquè no podrien quedar-s’hi. No diré noms, però d’altres se n’anaren a un bar i en tornaren al cap d’una estona com si no s’haguessin mogut del lloc. Sens dubte volien tastar el whisky que es va servir al final. Hi havia una ampolla de Jameson de set litres. D’on va sortir? Del mateix lloc que una ampolla, també de grans dimensions, en què diu ‘Sagarreson’. Però aquesta és una altra història.
Retrocedim una hora. A les set hi ha tanta de gent que és gairebé impossible acostar-se al fons, on parlen els ponents. Marina Rossell aconsegueix obrirse pas. M’assec al peu d’una prestatgeria. “Ramón de España diu que soc el darrer afrancesat que queda a la Barcelona del segle XXI”, comenta Sagarra. I aclareix: “Jo d’afrancesat no en tinc res, soc francès”. Si va triar la Jaimes –que el 1941 va obrir l’avi de l’actual propietària, Montse Porta–, és perquè li té un afecte especial, en aquesta llibreria francesa vora el Mercat de la Concepció, a prop d’on vivia el seu amic Juan Marsé: “Aquest és un barri per a mi molt sentimental”. Li regala a la llibretera una foto de Maurice Chevalier perquè la pengi a la paret. He vist Berta Marsé, i Ignacio Martínez de Pisón, i Pilar Aymerich, i Ignacio VidalFolch, i l’oftalmòloga Dora Fernández-Agrafojo, i Jordi Soler, que fa poc presentava a la Laie Los hijos del volcán (Alfaguara). Arriba Aurelio Major. També Jaume Sisa, amb un jersei taronja de coll alt; es queda dret.
Madueño li confessa a Sagarra que, abans que es fessin amics al Tele/ eXpress, l’odiava una mica. Sagarra aclareix: “Aquest noi és de Santa Coloma de Gramenet i anava a una escola amb el nom del meu avi; és normal que m’odiés”. Molina diu que Sagarra va construir un personatge a les seves cròniques: “Sempre m’he preguntat si realment vas fer caure un ciclista amb el bastó, o va ser cosa del teu personatge”. Ell respon: “Un cop, no. Dos!”. En un desordre simpàtic, tots cinc parlen de l’enyorat José Martí Gómez, de teatre, el cafè Flore, el Jamboree i de nits que acabaven al zoo, a les sis del matí, per veure com donaven menjar als lleons. I sí, de la capacitat que l’observador Sagarra té per avançar-se al que vindrà: va vaticinar que el Born seria un panteó, i comparar la Sagrada Família amb una mona de Pasqua ja està del tot implantat.
Si la literatura deixa constància de la pèrdua, la crònica ho fa en present. Sagarra ja no reconeix aquesta ciutat que tant va estimar i ens donà a conèixer. El periodisme també li esdevé estrany. Després de la presentació, uns quants aniran a sopar al Bauma; no hi faltaran la seva neta Agomar, ni tampoc Poldo Pomés, ni una dona que uns pensaran que ve de part dels altres, i viceversa. Quan els portin el compte, ella farà el gest de rebuscar a la cartera i desapareixerà.
Vaig coincidir amb Pomés el dia abans, a la presentació de la biografia que Josep Corbella ha fet de Baselga, el metge que volia canviar el món ( Navona). L’acte, que omplí la Casa del Llibre, fou un homenatge a l’oncòleg, mort fa just un any. Hi havia el conseller Josep Maria Argimon, els patrons de la Fundació Fero, que Josep Baselga va crear el 2001, entre els quals Eusebio Díaz-Morera o Mireia Tomàs Carulla. També Susan Galbraith, vicepresidenta executiva de l’R+D en oncologia d’Astrazeneca, l’editor Ernest Folch, els germans del biografiat, els seus fills i la seva dona, Silvia Garriga, que anuncià la creació d’un web en la seva memòria per commemorar-ne el llegat.
“Aquest és el llibre d’un amic sobre un altre amic”, havia dit abans Josep Tabernero, director mèdic de l’Institut Oncològic Baselga (IOB), que destacà la capacitat que ell tenia per crear equips, influir en el desenvolupament de nous medicaments i aconseguir que tothom –societat civil, institucions bancàries– s’involucràs en la investigació. No l’espantava canviar les coses, afegí, i això és el que va fer en tots els àmbits en què treballà. Per això se l’ha descrit com un “seductor científic”.
Per a Corbella, que tingué el privilegi, diu, de seguir la seva carrera durant vint-i-cinc anys, és un “heroi modern” capaç de veure què seria important, amb una ambició generosa i una tendència a pensar en gran, molt enfocada cap a l’objectiu que el càncer deixi de ser una malaltia mortal.
El llibre sorgeix d’una imatge amb què Corbella arrencava un article que no va arribar a publicar a La Vanguardia perquè la covid ho monopolitzà tot. En rebre els resultats esperançadors d’una pacient, Baselga aixecava el puny com qui celebra la victòria del seu equip. I referint-se al partit de diumenge (quatre gols del Barça a zero al Bernabéu), Corbella somrigué: “Com hauria fet ahir”. ●
Sagarra ja no reconeix aquesta ciutat que tant va estimar i ens va donar a conèixer