La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El teatre és educatiu i tan necessari com el pa”
Tinc 60 anys. Soc d’Igualada i visc a Barcelona. Tinc tres fills d’uns trenta anys, i tres nets, que m’inspiren. Professió? Soc teatrera. Presideixo La Casa dels Contes, al barri de Gràcia. Política? Contra la desigualtat. Creences? Tots som part del miracle!
Què
hi ha en aquest local?
Un laboratori artístic. Un teatre.
Un teatre petitó.
Les coses petites tenen valor. De massificació ja n’hi ha molta.
És actriu?
Teatrera, una actriu que genera la seva feina en comptes d’esperar-la.
Quina feina?
Narracions orals. Cada dissabte, per exemple, Pinotxo.
Per als nens.
Des de dos anys, amb els pares. Els nens ja no es conformen amb qualsevol cosa.
Són exigents?
Un nen capta sempre quan és estimat i quan no. Aquí els pregunto el seu nom...
Veig llibres, contes...
És La Casa dels Contes, de tot el món.
Explica contes?
I acompanyats de marionetes, música... Els nens col·laboren amb tres paraules...
Tres paraules?
N’hi ha prou per improvisar un conte: estimulem la imaginació del nen, la seva creativitat...
Els convida a sentir-se protagonistes?
A primera fila, i als pares els demano d’asseure’s darrere.
Recordo una professora meva: ens llegia contes.
Ho veu? La ficció ens salva, la necessitem per viure. Ens ajuda a identificar les nostres emocions. Es diu art.
L’art és emoció?
Si no és per emocionar, per a què serveix? Formo educadors i mestres de nens perquè utilitzin l’art.
Amb quina finalitat?
Encoratjar el nen en la seva capacitat de ser honest amb els seus sentiments, ajudar-lo a entendre’s per dins.
Això és educar?
Com pot aprendre mates un nen emocionalment bloquejat? Si un nen aprèn a connectar-se amb si mateix i a expressar-se, aprendrà de tot.
Més teatre i menys deures?
Un professor de nens serà millor si sap utilitzar aquests recursos simbòlics. A mi el teatre em va salvar la vida.
Què li va passar?
Jo tenia dotze anys, quan Els Comediants, que començaven, van passar per Igualada. I vaig desitjar obrir-me al món, conèixer-lo.
El va conèixer?
Soc de poble i la primera emoció va ser descobrir Barcelona. Contra la dictadura, tot estava per fer. I ho vam fer.
Què van fer?
Teatre “de fricció”, amb els col·legues Marcelí Antúnez, Pere Tantinyà i Carles Padrissa: vam fundar La Fura dels Baus.
La mítica Fura dels Baus!
Érem punkies, impactants, actuàvem pels carrers, la gent venia a veure’ns al metro de la plaça Catalunya...
Ho recordo.
Amb un carretó estirat per la mula Blanqueta anàvem per camins emboscats, apareixíem en pobles, sortia la gent als carrers, actuàvem a la plaça...
Sembla un somni.
Era tot tan excitant... com avui és tot indiferència. No hi havia permisos ni paperassa, només hi havia vida i art.
La companyia teatral es va fer gran.
Jo prefereixo els dies de locals petits a Madrid, coincidir amb Pablo Carbonell i els seus Toreros Muertos...
No ha deixat mai de fer teatre?
Sempre he fet teatre, sempre he estat actriu: l’ofici més antic del món.
És el més antic de debò?
Una persona explicant una cosa a una altra, ho és. I a peu de carrer i a l’orella... El teatre és tan necessari com el pa. Jo feia teatre als carrers per millorar el món.
Salvar-lo i salvar-se?
Com avui veure l’emoció d’un nen. Viuen aquí el seu primer espectacle artístic. Amb dos anys un nen entén una història.
Sí?
I així ensinistra la seva escolta, la seva atenció, la seva sensibilitat... fonaments de la seva intel·ligència futura.
I a peu de carrer, veig aquí.
Obres la porta i entres, això és barri, això és quotidià, cada dia faig alguna cosa... I ja em venen aquí famílies de tot arreu.
Quin és el seu plat fort?
L’obra L’assassina, amb vuit amigues actrius formidables: la representem cada diumenge, a les cinc i a les set.
Per a adults, entenc.
Sí, i ja hi ha fills que als seus pares i oncles els regalen entrades per a l’obra.
Ah, els ha educat bé, vostè...
Molts nens han après amb el teatre a superar timideses. Jo insisteixo que l’educació prioritzi l’expressió oral: explicar-se, ordenar pensaments... és bàsic. Totes les altres coses, després.