Josep M. Colomer

Bomba atòmica a Ucraïna

L’amenaça d’utilitzar armes nuclears ha aparegut, una vegada més, a Ucraïna. Hi ha quatre hipòtesis sobre per què no s’han utilitzat les armes nuclears des d’Hiroshima que poden ajudar a pensar sobre el conflicte actual. L’economista Thomas Schelling va fer les contribucions més importants en teoria de jocs per a aquestes anàlisis estratègiques.

En primer lloc, la dissuasió per MAD o destrucció mútua assegurada. Durant la guerra freda, entre els Estats Units i la Unió Soviètica, una vegada que les dues grans potències van acumular armes nuclears, l’“equilibri del terror” sense guerra directa real va ser sostenible perquè, amb la possibilitat de destrucció total, el que estava en joc era molt alt. Cada potència podia evitar que l’altra cedís a la temptació d’un atac unilateral per sorpresa, ja que cadascú podia amenaçar l’altre amb represàlies massives.

En segon lloc, el telèfon vermell. Malgrat l’amenaça de MAD, la guerra nuclear podia ser provocada per un accident. Una mala interpretació dels moviments militars de l’altre bàndol, o algun alt càrrec fora de control, podria haver llançat un atac amb conseqüències fatals. Un episodi fictici d’aquest tipus va ser la pel·lícula Doctor Strangelove, de què Schelling va ser un dels principals assessors. Per evitar aquesta catàstrofe, Schelling va suggerir al president Kennedy establir una línia directa o “telèfon vermell” entre la Casa Blanca i el Kremlin (com també es parodia a la pel·lícula).

En tercer lloc, el governant boig. “Un boig podria llançar una amenaça que fos creïble per la seva bogeria”, va escriure Schelling. Un exemple destacat és la successió de líders aparentment bojos de la dinastia de Corea del Nord: només s’atrevirien a desafiar els Estats Units si estiguessin bojos. Aquesta política d’“irracionalitat racional” pot obtenir concessions del desafiat si el reptador sembla prou llunàtic i no una mera fanfarronada per evitar una guerra nuclear.

Aquests dies, alguns comentaristes han especulat sobre la bogeria de Vladímir Putin, cosa que, en pura lògica, hauria de portar a fer-li més concessions de les que la seva força militar podria aconseguir.

Per últim, contenció per tabú. En la seva conferència del premi Nobel, Thomas Schelling es va centrar en un argument més moral que estratègic. Hiroshima (però no Nagasaki) estava justificada per haver salvat més vides que la continuació de la guerra. Tot i això, aquesta va ser la primera vegada i l’última per a aquest argument, ja que en aquell moment els Estats Units eren l’únic país en possessió d’armes nuclears, però la Unió Soviètica es va armar poc després, i també la Xina i fins a nou països fins ara.

Després dels horrors d’Hiroshima, Schelling va lloar el “tabú” de continuar utilitzant armes nuclears, que van ser condemnades com a “maleïdes”. L’economista va identificar diversos conflictes en què les armes nuclears es podrien haver utilitzat, però no es van utilitzar, com la guerra de Corea, la guerra francesa a Indoxina, la Xina respecte a Taiwan, Israel a Egipte, els britànics a les Malvines/Falkland, els soviètics a l’Afganistan i els Estats Units al Vietnam o l’Iraq. En conflictes com el dels míssils soviètics a Cuba o entre l’Índia i el Pakistan, el potencial atacant podria haver temut represàlies. Però en els altres casos esmentats, la possibilitat d’utilitzar armes nuclears era contra un país que no en tenia. La moderació va ser el resultat d’un tabú, la por de l’horror. Schelling va estimar que “aquesta actitud, convenció o tradició... és un actiu que cal atresorar”. Esperem que Rússia a Ucraïna s’afegeixi a la llista.

Alguns especulen sobre la bogeria de Putin, cosa que hauria de portar a fer-li concessions