No et fiquis en política

Una cosa curiosa que et pot passar quan et fas gran és que tens amics i coneguts que de sobte reben el tracte de “senyoria”. A mi em va passar el 2015, en aquelles eleccions generals que van ser alhora històriques i absurdes. Perquè es va trencar el bipartidisme i perquè va caldre repetir-les poc després. De la nit al dia, em vaig trobar amb dos diputats a la meva agenda del mòbil. Dues persones amb les quals havia begut en bars rònecs i havia fet cua davant un microones d’oficina per escalfar tàpers, de cop i volta, es movien entre uixers i tenien capacitat per legislar. Totes dues provenien dels llavors anomenats “nous partits” –una de cada– i les dues eren, a tots els efectes, persones civils, també conegudes com a persones normals. Amb escassa experiència institucional i sense passat de ganivetades i alpinisme a les joventuts dels partits.

En aquells dies es buscava molt la foto d’Alberto Rodríguez perquè als mitjans ens agraden les coses que s’entenen a la primera i la seva foto amb les rastes i la samarreta explicava molt bé allò de la gent corrent a les institucions.

Han passat menys de set anys naturals i més de 400 anys polítics. Dels meus dos amics, només un continua al Congrés, i no per gaire temps, i Rodríguez va ser inhabilitat en una maniobra lamentable i més tard va abandonar el partit.

L’exregidora Gala Pin, que va formar part del primer consistori d’Ada Colau, parla de tot això al llibre ¿Qué pinto aquí? Un affaire institucional (Icaria), prologat per Miqui Otero. L’anava redactant mentre estava en ple fragor, reunint-se amb senyors (sempre hi ha un senyor, o quaranta), comprovant fins a quin punt és ben factible la paradoxa de manar i que et menystinguin. “Ni tan sols podíem parlar de ‘puta vida’ perquè ja no teníem vida”, va escriure dos anys abans de dimitir. Al penúltim capítol, parla del seu cos, de com va canviar i es va fracturar i de com no hi ha cos que aguanti aquesta trituradora. No hi ha pell tan dura, ni fetge tan bregat. Els civils sempre se n’acaben anant. Veiem la cara que els queda i entenem que mal muntada que està la paradeta. ●