Una gala que va ser gairebé perfecta fins que Will Smith es va enfadar

Els Oscars recuperen l’atractiu gràcies a números musicals espectaculars

El desafiament per als productors de la gala dels Oscars que s’acaba de celebrar era considerable. Havien de recuperar l’audiència que tradicionalment ha seguit el lliurament d’aquests premis, demostrar que continuen sent rellevants, interessar un jovent que avui ho segueix tot per internet segons després que passi i justificar la inversió dels que van pagar fortunes pels anuncis en l’emissió als Estats Units a la cada vegada menys rellevant cadena ABC.

Malgrat que es va acostar a les quatre hores de durada, la vetllada programada meticulosament pel productor general Will Packer va aconseguir molts dels objectius gràcies a números musicals espectaculars com el de Beyoncé, transmès en directe des de Compton, on es van criar les germanes Venus i Serena Williams, o la versió amplificada de No se habla de Bruno.

Relativament efectius van ser els intents per imitar l’estil

L’humorístic descarnat de Ricky Gervais per part de les tres presentadores, Amy Schumer, Regina Hall i Wanda Sykes, que es van acarnissar particularment amb els nominats i amb les pel·lícules que competien pel premi gros. I, malgrat que a l’hora d’anunciar guanyadors no hi va haver cap sorpresa, ja que fins i tot el triomf de Jessica Chastain com a millor actriu coincidia amb els pronòstics dels analistes, que dividien les oportunitats entre ella i Kristen Stewart, l’espectacle va aconseguir despertar entre el públic la sensació d’estar recuperant una cosa que s’havia perdut durant la pandèmia.

Van ser menys efectius els paquets preparats que van homenatjar, entre d’altres, els 60 anys de James Bond, l’agent 007 al servei de sa majestat, o la recerca gens dissimulada de connectar amb el públic juvenil, amb propostes anodines com els cinc moments més impactants del cinema, que van incloure lògicament escenes dels darrers lliuraments de les sèries d’Els Venjadors i Spider-Man.

Tot i que la sincronització entre els diferents números no sempre va ser perfecta i la polèmica decisió de pregravar el lliurament d’alguns premis per després emetre’n una síntesi al principi de cada bloc va demostrar que no tenia cap sentit, es podria dir que tot anava prou bé en línies generals fins que Chris Rock va pujar a l’escenari a presentar l’estatueta daurada al millor documental. Will Smith, que fins aleshores havia tolerat amb un gran somriure cada dard que li havien disparat les presentadores, assegut en una ubicació prominent al teatre Dolby al costat de la seva esposa, Jada Pinkett Smith, es va riure primer d’una broma que va fer l’antic presentador dels Oscars sobre la calvície de Jada, suggerint que amb aquest aspecte hauria de participar en una segona part de La teniente O’Neil.

Però quan ella es va mostrar visiblement ofesa pel comentari, el seu home, que en el seu moment havia estat nominat a l’Oscar per haver interpretat Muhammad Ali, es va aixecar del seient, va anar decidit fins a l’escenari davant la mirada intrigada de tots els presents i va clavar una bufetada a Chris Rock, que sense perdre la calma en cap moment va continuar amb el seu discurs mentre Smith li cridava des del seient: “Treu-te el nom de la meva dona de la puta boca”.

Això només ho va sentir el públic, ja que els tècnics de la transmissió van interrompre el so uns quants segons. Lògicament, tornar a la normalitat va ser difícil. I per això el moment més fort de la nit no va ser quan CODA: Los sonidos del silencio va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula i va arra

“I love you” L’equip tècnic i artístic de 4CODA’ agraeix l’Oscar amb el gest de l’amor en signes

Les bromes de les tres presentadores es van acarnissar de manera especial amb els nominats