La nit del “mètode Smith”

any 2021 va ser, per raons pandèmiques, disfuncional: un escenari anòmal (una estació de tren), una catifa vermella sense públic, distàncies de seguretat, taules en lloc de butaques i Steven Soderbergh com a responsable que la cosa funcionés. No va funcionar: malgrat uns deu minuts primers brillants, va ser una cerimònia insípida, sense humoristes ni humor ni paròdies i amb els parlaments d’agraïment més llargs dels darrers anys. El 2022 venia amb la promesa d’una tornada a la normalitat precovid però amb algun canvi significatiu concebut per fer augmentar l’audiència, la maleïda audiència, el més important de la festa per als que l’organitzen. Per fer la cerimònia més lleugera, fa anys ja es va cometre un pecat capital: avançar uns dies el lliurament dels Oscars honorífics. Se suposa que s’honra gent molt rellevant de l’art

Crític de cinema fílmic, però sembla que la seva presència a l’escenari molesta els audímetres i se’ls bandeja. L’espectador veterà recordarà moments inoblidables: Jack Nicholson lliurant l’Oscar honorífic a Antonioni, Scorsese a Stanley Donen, Spielberg i

Lucas a Kurosawa, etcètera. Això ja és història.

L’última gran idea dels cervells acadèmics per abreujar temps ha estat la de lliurar abans de la gala vuit Oscars i després emetre’ls en fals directe. Una pura discriminació que hauria de ser denunciada i penalitzada i que, a més, va crear confusió, ja que prèviament s’havien filtrat els resultats i entorpia el recompte de guardonats. Si les pròximes edicions perseveren en aquesta obsessió reductora, arribarà un dia que només quedaran els anuncis, que aquí no veiem. Tampoc no ens perdríem res, perquè, pel que hem vist aquest any, les coses canvien per continuar lampedusianament igual: una gala insulsa, convencional i profilàctica, sense espurna (no van aconseguir convèncer Amy Schumer, Regina Hall i Wanda Sykes, les tres presentadores: acudits fàcils, caricatures banals…), amb una font incessant de reivindicacions de tota mena (fins i tot de l’adopció de gossets i la irrupció en ple obituari de Jamie Lee Curtis com a adorable animalista) i únicament emotiu en els homenatges, que van ser arbitraris: s’entén que celebréssim els seixanta anys de l’agent 007 o els cinquanta d’El padrí (amb Coppola, Al Pacino i De Niro a l’escenari), però per què s’haurien de celebrar els trenta d’Els blancs no la saben ficar? I Pulp fiction, que fa 28 anys, una xifra no rodona? Meres excuses per aplegar trios com Wesley Snipes, Rosie Pérez i Woody Harrelson o John Travolta, Uma Thurman i Samuel L. Jackson, respectivament. Sort que, de tant en tant, els Oscars ens regalen el gran moment inesperat que posa sal i pebre a la vetllada, el que ja podem anomenar el la la landisme, i aquí sí que es va lluir Will Smith: el seu cop de puny al pobre Chris Rock passarà a la història, com l’streaking que va sorprendre David Niven fa un milió d’anys. ●