Visibilitzar amb normalitat

ens dubte, una de les grans línies de treball en l’àmbit de la cultura dels darrers anys és, o hauria de ser, la diversitat, en les històries que expliquem i en la gent que les explica. En el cinema, això vol dir davant i darrere de la càmera. Els Bafta al Regne Unit ens porten molts anys d’avantatge a les acadèmies que tot just ara hi comencem a treballar activament. I els Oscars que dona l’Acadèmia de Hollywood no es poden quedar enrere. Que dos anys seguits un film dirigit per una dona guanyi el premi a la millor direcció i la millor pel·lícula no és més que el reflex del que està passant als principals festivals de cinema internacionals de referència: Canes, Venècia i Berlín han premiat enguany pel·lícules dirigides per dones.

Ja era hora que la representació de la meitat de la població tingui el seu reconeixement i que així es creïn nous referents per al futur que faran que una dona

Presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català dirigint cinema no sigui una excepció. I de la creació de referents per a col·lectius infrarepresentats en podria parlar la gran guanyadora de la nit. Coda ha estat per a molts una pel·lícula menor que no es mereixia guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula, sobretot tenint en compte la magnitud de les seves competidores. Comparteixo aquesta opinió: potser cinematogràficament no és la millor pel·lícula. Però és una pel·lícula que dona nous referents a les persones sordes i posa al mapa una diversitat funcional molt poc present a les grans pantalles que aquest any no només podíem veure a Coda, sinó que també s’escolava amb molta més subtilesa en una de les millors pel·lícules de l’any al meu parer, Drive my car.

Ja fa anys que els Oscars havien fet un pas endavant en la representació de la diversitat racial de la societat nord-americana, tant pel que fa a la tria de les cares que entreguen els guardons a la gala com en relació amb els professionals i històries guardonades. I amb el premi a Will Smith i a Ariana DeBose, primera actriu afrollatina obertament queer que recull un Oscar, ho han tornat a fer. Una altra cosa és la condemnable actitud de Will

Smith durant la gala, que crec que es mereix una reflexió a part i que malauradament s’ha convertit en el més comentat de la nit. No només ha emprat la violència, sinó que, lluny de restaurar l’agressió comesa, el seu discurs que justificava que per amor es fan bestieses conté en realitat una frase habitual en els maltractadors. És una vergonya per a la professió i estableix uns referents perillosos.

Sigui com sigui, ens queda molt camí a fer perquè la representació de col·lectius invisibilitzats a les pel·lícules –persones amb diversitat funcional, de diferents orígens ètnics i racials, amb diferents gèneres i orientacions sexuals, però també, per què no dir-ho, dones a partir d’una certa edat– no siguin una excepció digna d’un article com aquest, i esdevinguin la normalitat. I més camí encara perquè aquesta diversitat es faci extensible a les persones que treballen darrere de les càmeres. ●