Catalunya no és New Haven

Catalunya no és New Haven. Però la lectura de Who governs? Democracy and power in an American city (1961) ofereix una finestra des d’on mirar la seva política. Robert A. Dahl va escriure aquest llibre per refutar la tesi que diu que les polítiques públiques responen als interessos de certes elits econòmiques i socials, que són les que en realitat manen. Un col·lega seu, Lloyd Hunter, n’acabava de publicar un altre ( Community power structure), en què sostenia que el cas Atlanta confirmava la tesi. I ell va escriure el seu per mostrar que a New Haven aquestes coses no passaven perquè, com era usual als EUA, el poder estava molt ben repartit.

A Who governs?, Dahl proposava repensar la qüestió del poder observant-la des d’un altre angle: no buscant l’elit que suposadament exerciria en exclusiva el poder posant la política al servei dels seus interessos, sinó analitzant com es prenen les decisions. Per fer-ho, va examinar les decisions que l’ajuntament de New Haven havia pres durant aquells anys en tres àmbits: el nomenament de càrrecs, la renovació urbana i l’educació pública, per veure com s’havia distribuït la capacitat d’influir entre les persones i grups que havien promogut propostes o volien vetar les d’altres. Els resultats pretenien mostrar que ni en cada àmbit eren sempre els mateixos els que havien portat l’aigua al seu molí, ni tampoc era la mateixa gent la que més influïa en cada àmbit.

El mètode seguit per Dahl partia d’entrevistes amb actors implicats en els debats, les negociacions, les protestes o les preses de decisió que

Dahl refuta la tesi que les polítiques públiques responen als interessos de certes elits

volien decantar les polítiques en un sentit o altre. Al llibre no hi havia cap rastre de la participació en la promoció de les iniciatives dels bancs o empreses a què els interessava que arribessin a bon port, que aleshores ja es coneixien i que després ha estat ben documentada. Aquesta absència, lamentable per altres raons, va permetre, en canvi, a Dahl mostrar el seu peculiar talent com a narrador. Els seus relats retraten amb humor l’ambigüitat de les interrelacions entre els líders polítics i els ciutadans i les servituds inherents a la relació entre els primers i aquells a qui l’autor denomina sublíders, que treballen al servei de les estratègies dels líders. El desenllaç d’una d’aquestes narracions és la derrota inesperada d’un projecte de reforma escolar considerat inacceptable pels mestres, que Dahl presenta com un exemple que les coses no sempre acaben com seria previsible si el poder s’exercís fluidament de dalt cap a baix.

El New Haven de Dahl només era una part del New Haven real dels anys cinquanta. Però la comèdia política que posa en escena té un aire de família amb la Catalunya d’avui, on les influències i els lideratges van com van i on qualsevol decisió sembla possible no perquè, com en la poliarquia descrita per Dahl, la distribució del poder entre grups amb capacitat d’influir equilibri la balança, sinó perquè impera l’equilibri d’impotències.