La Vanguardia (Català-1ª edició)
La vanitat de Bale, Barty i Rafa Nadal
“La humilitat no és la renúncia de l’orgull, sinó la substitució d’un tipus d’orgull per un altre”.
La tennista número u del món va anunciar de cop la setmana passada que, amb 25 anys, abandonava el tennis. Ashleigh Barty, guanyadora de tres tornejos Grand Slam, primera al rànquing mundial durant 114 setmanes consecutives, va abandonar el cim de l’esport de la seva vida, amb tots els diners i tota la glòria que això suposa, i va declarar que ja n’hi ha prou.
Com Rafa Nadal, haurà invertit suor, llàgrimes i milers i milers d’hores des d’una edat molt primerenca per arribar on ha arribat, però, a diferència de Rafa Nadal, se li han exhaurit les piles. “Ja no tinc ni l’empenta física ni el desig emocional ni totes les altres coses necessàries per continuar competint a aquest nivell”, va dir Barty.
Quin dels dos mereix més admiració, Barty, que alça la bandera blanca als 25, o Nadal, que no es rendeix amb deu anys més? A primera vista potser Nadal, ja que la perseverança, en l’esport i en la vida, es valora molt. Nadal ha arrossegat un calvari de lesions al llarg de tota la carrera professional. I així i tot continua, com Terminator. El que no el mata el fa més fort.
Barty, a l’altre extrem, va optar, en perfecte estat físic, pel suïcidi esportiu. No la critica ningú. Més aviat se celebra la seva decisió. Per què? Perquè l’ésser humà sempre ha vist com a noble la renúncia, el fet de sacrificar els béns terrenals per un ideal, en aquest cas la particular noció de Barty del que és important a la vida. Com Jesucrist i la seva resposta al famós tibi dabo (“et donaré”) de Satanàs.
“Després el diable va portar Jesús a una muntanya molt alta –explica l’Evangeli–, li va ensenyar tots els regnes del món i la seva glòria, i li va dir: ‘Et donaré tot això si et postres i m’adores’. Jesús li va dir: ‘Ves-te’n, Satanàs! Al Senyor, el teu Déu, adoraràs’”.
Barty no ho fa pensant en Déu, que sapiguem, sinó en el que potser és el mateix per a ella: els seus valors. Nadal, el mateix. Per a ella el tennis és descartable; per a ell no ho és. El que els uneix és el que ens uneix a tots, el motor de la vida per bé i per mal, la vanitat, de vegades coneguda com l’orgull. Hi ha vanitat en el desig de Nadal de continuar lluitant fins a l’últim respir; hi ha vanitat en l’acte de Barty de deixar-ho tot sabent que li queda molt més per conquerir. En els dos casos es miren al mirall i se senten bé amb si mateixos i amb el món. Tots dos són admirables a la seva manera.
Després tenim el fascinant cas de Gareth Bale. El jugador gal·lès del Reial Madrid ha aconseguit una cosa aparentment impossible, a mig camí entre Barty i Nadal: renunciar sense renunciar, deixar de jugar i continuar guanyant fortunes, gairebé caure en l’oblit i rebre els aplaudiments de les multituds. Bale fa vuit anys que és al Reial Madrid, en sis dels quals pràcticament no ha jugat. Els últims set mesos, des del 28 d’agost, ha disputat 77 minuts amb la samarreta del club, que li paga 30 milions d’euros a l’any. Aquesta temporada cobra 227.272 euros per cada minut treballat.
La glòria l’assaboreix quan representa el seu país. No va poder participar en la derrota per 0-4 del seu equip contra el Barcelona el diumenge 20 de març perquè, segons va dir, tenia un problema a l’esquena. I això que davant l’absència de Benzema el seu equip el necessitava com un peix l’aigua, com els calçots la salsa romesco, com Putin un manicomi. Quatre dies després Bale va ressuscitar. Va liderar la seva selecció en una eliminatòria contra Àustria per al Mundial, va jugar 93 minuts, Gal·les va guanyar 2 a 1 i va marcar els dos gols, el primer una joia de falta a l’estil Messi. Gal·les va embogir. Bale era el seu Napoleó, el seu Aquil·les, el seu Volodímir Zelenski.
Bale com a persona no és Zelenski. Ni tan sols és Messi. Trauríem més profit d’una conversa amb un enciam. Però com a personatge, com a emblema del miracle de poder tenir-ho tot sense fer res, és singular. És un marcià que té com a únic punt d’unió amb Barty, amb Nadal, amb la resta de la humanitat, la vanitat. Una vanitat a rebentar. La humil vanitat de renunciar al que un fa més bé, la sorprenent vanitat de recuperar la glòria quan ell ho vol i la satànica vanitat de prendre el pèl com mai ningú –any rere any, dia rere dia, minut rere minut– al club de futbol que més ínfules de grandesa té en la història del món mundial. ●
Els dos tennistes es miren al mirall i se senten bé amb si mateixos i amb el món
El gal·lès pren el pèl, dia rere dia i com ningú, al club amb més ínfules de grandesa: el Madrid