La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les dents de llet de l’oposició
APedro Sánchez el van atacar de valent ahir al Congrés amb motiu del Sàhara. Com en la mítica seqüència d’Aterriza como puedas en què tot el passatge fa cua per pegar a la cara del comandant de l’avió, l’hemicicle sencer –a excepció del PSOE– va esperar el seu torn per retreure-li la traïció al poble sahrauí, la feblesa davant els marroquins i la falta de transparència sobre els motius que l’han empès a fer caure un pilar de la política exterior espanyola.
Tots, sense excepció, van ensenyar les dents al president. No hi va haver grup parlamentari de l’esquerra que no oferís el braç per protagonitzar en directe una transfusió de sang al poble sahrauí per compensar la traïció de Pedro Sánchez. En el cas de la dreta, i amb diferent gradació, el faristol va servir per advertir de l’ocàs definitiu d’Espanya al món en mans de la moreria, que acabarà engolint Ceuta i Melilla i reconquerint Tortosa i pot ser que també Balaguer.
Però, la veritat sigui dita, el que va ensenyar l’oposició no eren més que dents de llet, de les que es trenquen abans d’aconseguir esquinçar la carn. Per això Pedro Sánchez el que va sentir li va entrar per una orella i li va sortir per l’altra, sense pausa pel mig. Malgrat tanta crítica arran del poble sahrauí, el president va abandonar el Congrés sabent que el seu decret llei de resposta a les conseqüències econòmiques i socials de la guerra a Ucraïna tirarà endavant amb comoditat quan s’hagi de convalidar. Dels discursos que es van sentir es desprèn que ningú no és capaç de presentar una alternativa més ambiciosa i alhora creïble a les mesures anticrisi proposades per l’actual Executiu. El PP, que teòricament continua condicionant el seu suport a una baixada dels impostos que sap impossible, acabarà també donant el braç a torçar.
El Congrés va fer el que calia, perquè la política exterior és una qüestió seriosa als llocs que aspiren a ser seriosos. Però amb el Sàhara no es guanyen ni es perden eleccions i, en canvi, amb el Govern espanyol noquejat fora de combat per la inflació (dada avançada de març: 9,8%), sí. De moment, Sánchez respira raonablement bé. La ferida del Sàhara es cura amb betadine, però l’empobriment cada vegada més acusat dels espanyols per culpa de l’espiral alcista de preus necessita compressió, quan no cirurgia. De moment, Sánchez ha aconseguit unes tiretes. Alguna cosa ja és molt. A partir d’aquí, espelmetes a tots els sants perquè els senyals de distensió entre russos i ucraïnesos anticipin de veritat el final de la guerra, qüestió del tot imprevisible per molt que diàriament hi projectem desitjos.
De tornada al Marroc, l’oposició tenia ahir més raó que un sant. Ni la compareixença en comissió del ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, fa una setmana, ni la de Pedro Sánchez, ahir, no han servit per fer cap mena de llum sobre el cop de volant que el PSOE s’entossudeix a fer-nos veure, tractantnos d’analfabets, com una cosa que respon a una línia de continuïtat que es remunta al zapaterisme.
En el dia d’avui, continua sense entendre’s que el canvi de rumb l’anunciés el Govern marroquí, com tampoc no és comprensible que un gir d’aquestes característiques no es treballi mínimament amb el primer partit de l’oposició. També tenen raó els que consideren que no hi ha guany en la renúncia, perquè el Marroc continua fent servir la mànega de la immigració incontrolada al seu gust i conveniència. Si Sánchez
La ferida del Sàhara es cura amb betadine, i Sánchez ha aconseguit tiretes per a l’economia
no actués com un monarca i dediqués una mica de temps a teixir les complicitats que en canvi exigeix, pot ser que el desplaçament del ministre d’Exteriors al Marroc de demà per preparar l’agenda de la seva futura visita al país veí fos més confortable sabent-se acompanyat per una part del Congrés i no només pel PSOE i la seva obediència deguda al líder. La lliçó del Sàhara és que a Espanya cal continuar esperant que algun dia algú es prengui seriosament la política exterior.