Puja l’impost de la guerra

L’impost de la guerra puja. La inflació s’ha enfilat gairebé fins al 10% al març. Tot indica, a més, que a l’abril els preus continuaran a l’alça. Abans de la invasió d’Ucraïna, al gener, l’índex de preus de consum (IPC) se situava en el 6,1% i, ara, en el 9,8%. Són 3,7 punts més d’inflació en només dos mesos. Segons les previsions, si aquest conflicte no hagués esclatat, s’hauria d’haver començat a reduir.

La inflació és l’enemic públic número u de l’economia. Actua com un impost que treu poder adquisitiu als ciutadans, i que, per tant, s’empobreixen; que redueix competitivitat a les empreses, i que per això generen menys riquesa i ocupació, i que rebaixa la rendibilitat dels estalvis. Prop del 70% de la inflació actual es deu al brutal increment dels combustibles (gas natural i petroli), a la translació al conjunt de l’economia, i a l’augment del preu dels cereals i la repercussió que té en la cadena alimentària. No hi hauria d’haver dubtes del fet que aquest impost que és la inflació ens arriba com a conseqüència de la guerra de Vladímir Putin. Però també cal assenyalar que plou sobre mullat perquè això se suma a l’augment de preus que ja havia provocat –i provoca– la crisi de subministraments a causa del col·lapse del transport marítim i de la producció insuficient de components per fer front a la gran demanda per la intensa reactivació registrada després de la recessió. Si bé la pandèmia continua sense desaparèixer. La megaurbs de Xangai –més de 25 milions d’habitants– està aïllada per un rebrot de la covid i això afecta l’activitat del seu enorme port, que és el primer de la Xina, on hi ha el temor del bloqueig de centenars de milers de contenidors amb destinació a Europa i els Estats Units. Ens trobem, doncs, en una economia que és víctima encara de l’impacte de la pandèmia més greu que s’ha sofert en cent anys i d’una cruenta guerra a les portes d’Europa. Tot això defineix la gran excepcionalitat dels greus problemes que patim.

La gran pregunta és què es pot fer aquí i ara per frenar l’avanç de l’enemic número u de l’economia. El pitjor que podria passar és que, com indica l’ortodòxia monetària, el Banc Central Europeu (BCE) augmentés els tipus d’interès per doblegar els preus per la via de penalitzar el consum, la inversió i l’activitat. No pot fer-ho en temps de guerra per més que els seus estatuts diguin que ha d’estabilitzar la inflació. És més, el BCE també hauria de suspendre la restricció –ja iniciada– dels estímuls monetaris injectats durant la pandèmia perquè, davant tantes dificultats, l’economia necessita liquiditat. Cal evitar que la zona euro caigui en l’estagflació (estancament més inflació). El creixement encara és ferm, però està sotmès a múltiples amenaces.

La presidenta del BCE, ja fa uns dies, va demanar ajuda als governs europeus perquè apliquessin polítiques fiscals –i així ho han fet, incloent-hi Espanya– per bonificar el preu dels combustibles, ajudar les famílies més vulnerables i donar suport a les empreses més dependents energèticament. Al nostre país haurà d’ajudar molt a frenar la inflació el límit del cost del gas natural en el càlcul de la tarifa elèctrica, ja que suposa en 40% de l’augment dels preus. L’adopció d’un pacte de rendes per evitar l’espiral preus-salaris, que convertiria la inflació conjuntural en estructural, també és fonamental, per molt difícil que sigui. Però farien falta més iniciatives. En aquest sentit, és lamentable que a la sessió d’ahir del Congrés per debatre el pla de xoc de resposta a la guerra no sorgís ni una sola proposta des de les files de l’oposició. El final d’aquesta greu crisi, en tot cas, dependrà del final del conflicte bèl·lic a Ucraïna perquè la Unió Europea pugui canviar progressivament l’impost de la guerra pels dividends de la pau. ●

L’increment de la inflació per la pujada del gas, el cru i els aliments és difícil de corregir