Bretxa digital i progrés social

Setmanes enrere van aflorar les reivindicacions de col·lectius que demanaven a la banca un tracte més humà i presencial, menys dependent dels mecanismes digitals, que avancen sense parar. Està bé que sigui així, ja que poden facilitar i agilitar moltes gestions, evitant desplaçaments en ocasions innecessaris. Però en cap cas no es pot oblidar que no totes les persones tenen les mateixes habilitats digitals, i que generalitzar-ne l’ús pot equivaler a deixar enrere i discriminar part de la població de més edat.

La discriminació digital en l’àmbit de la banca, que va merèixer atenció per part de les administracions, no és pas l’única que es produeix al nostre país. També es dona en l’àmbit de la sanitat pública, amb conseqüències potser encara més angunioses. Avui ho expliquem a la secció de Societat, en un reportatge en què diferents col·lectius denuncien en quina mesura la fractura digital sanitària suposa per a ells un problema. Els usuaris queixosos indiquen que cada dia topen amb més dificultats per consultar presencialment amb un metge o, fins i tot, a l’hora d’intentar establir contacte telefònic amb el seu centre d’assistència primària. Que sovint es veuen derivats cap a processos digitals amb què no estan familiaritzats; cap a aplicacions per a l’ús de les quals no tenen les destreses requerides.

Aquests laments proferits per pacients de la sanitat pública, com els que s’han sentit abans a la banca privada, ens indiquen que no es tracta d’un problema sectorial, sinó intersectorial, que afecta molts àmbits de l’activitat quotidiana. Per tant, malgrat que sigui positiva la reacció obtinguda en l’àmbit bancari, com ho seria, i molt, una de semblant en el sanitari, potser seria bona idea provar d’arribar a solucions de dimensió més àmplia. Solucions que tenen relació, d’una banda, amb l’adquisició, quan això sigui factible, d’una sèrie de capacitats que avui són insuficients i, de l’altra, amb una reformulació de protocols institucionals, tant si corresponen a institucions privades com, amb més motiu encara, a institucions públiques. La bretxa digital no desapareixerà si no s’emprenen polítiques d’ambició més extensa.

El 20% dels espanyols –nou milions– ja tenen més de 65 anys, franja d’edat en què el domini digital és molt inferior al que hi ha entre els joves natius digitals. El 2050 els més grans de 65 seran a Espanya el 30%. No podem segregar-los en nom del progrés. Senzillament, perquè aquest progrés no seria digne d’aquest nom. ●

Cal trobar una solució intersectorial per ajudar persones sense destreses digitals