Confessions d’una cinquantina

Tot aquest article és per un tuit, el que va publicar la col·lega d’El País Luz Sánchez-Mellado. No enganya mai en la vida la sinceritat, com la d’aquesta periodista. Confessions al descobert d’una dona en la cinquantena que es lamenta quan es veu al vídeo del programa de la tele en què va participar. La Luz va escriure el que segueix:

“De tota manera, això em fa reflexionar... Estic fotuda perquè sortia horrible, i odio estar fotuda per això, però ho estic. No és la llum, ni el maquillatge, que ho són, però el cas és que estic fotuda per envellir. Ho podem maquillar com vulguem i donar la culpa a la llum o a l’empedrat, però la cosa és així. I això parla dels nostres complexos i pors més íntims. Els meus, els nostres”.

La col·lega es dolia de la síndrome boomer del pas del temps en un llarg fil de tuits on em va semblar que rebia a parts iguals, d’una banda, el menyspreu de l’ortodòxia feminista que li retreia l’apel·lació a l’estètica, a la bellesa perduda, quan l’espècie té macroproblemes igualitaris i, de l’altra, una onada de solidaritat global de multitud de congèneres en la seva situació.

Servidora puja a l’onada. Cal començar a parlar clar. Envellir resulta odiós (molt pitjor és no fer-ho, esclar). Amigues i conegudes, dones guapíssimes, llestíssimes i solventíssimes expliquen el mateix. En podem culpar el masclisme, el bombardeig de la cosmètica, el culte a la joventut, aquesta societat nostra que menysprea la gent per la seva edat. Però la tirania imposada o autoimposada hi és, tan real com aquelles bosses que apareixen un bon dia i que no dissimules ni amb Aquaplast. Ells? Ells tampoc no se salven de la pressió, altra cosa és que ho reconeguin.

Ai del vertigen d’envellir i d’aquella maduresa que portes bé els dies parells –per allò de la llibertat recuperada als cinquanta– però que els senars engegaries a fer punyetes. Només l’acceptació i el sentit de l’humor ajuden a aixecar la moral i el col·lagen de les ulleres, res d’àcid hialurònic. Es tracta, en resum, de passar l’existència sense pensar mai en el passat ni el futur. “Ara som al migdia, i la tarda d’avui no existeix”. Paraula d’Espinàs. Apunta-ho, Luz. ●