Pompa i compromís

La reina Elisabet d’Anglaterra va presidir dimarts a l’abadia de Westminster l’ajornada cerimònia de comiat del duc d’Edimburg. El guió l’havia deixat preparat Felip mateix, amb música militar i l’assistència de joves que havien estat afavorits pels programes que va impulsar. No se sol associar l’espigat i mordaç royal amb l’acció social, però la fundació que porta el seu nom ha afavorit iniciatives juvenils en el camp de l’empresa, l’esport, la integració laboral i –molt british– el viatge aventurer. Més de vuit milions de participants d’arreu del món se’n van beneficiar al llarg de sis decennis. Vinculats a la fundació s’han desenvolupat programes educatius, de salut mental, contra l’abús domèstic o de suport davant la covid.

En dues setmanes successives parlem de cara al públic amb Ignacio Peyró, al Cercle del Liceu barceloní i a la trobada Letras a Sevilla, sobre la cultura anglesa i les seves institucions, la primera, la monarquia. Peyró és director de l’Institut Cervantes de Londres i autor de dos llibres imprescindibles – Pompa y circunstancia i Un aire inglés– sobre aquesta cultura. Sorgeixen qüestions: les institucions del país com un element viu i orgànic, producte “de mil anys de creixement”. De la casa reial destaquen els elaborats i vistosos cerimonials que atreuen l’opinió publica, donant color en una societat necessitada de rituals. Però més important, el seu prestigi es basa sobretot en l’afecte, en la força moral. La reina, esclar, no governa, segons es va fixar en l’època de la seva antecessora Victòria, però es requereix la seva presència en nombrosos actes públics. Va ser el marit de Victòria, el príncep Albert, qui va introduir la pràctica de la filantropia a la casa. I així, l’equilibri entre cerimonial i accessibilitat, sumat al compromís social, dona la mesura d’aquesta monarquia encarnada per una sobirana que ha treballat amb una reconeguda dignitat setanta anys. (Es diu que el seu recurs per evitar els comentaris impertinents és somriure sense respondre i seguir endavant tranquil·lament).

El perill? Els escàndols mediàtics, la banalització pròpia de la societat de l’espectacle, les males accions. A Westminster hi va haver el discutit i discutible príncep Andreu i se’n va absentar el volàtil príncep Enric. No és per la frivolitat sinó per la utilitat que la institució s’ha consolidat desafiant el temps. ●

Els programes socials del duc d’Edimburg van arribar a vuit milions de joves