Toni Miró i la bonica Barcelona

Quan em va arribar la notícia de la mort de Toni Miró –diumenge vinent farà dos mesos– no em vaig sentir amb ànims d’escriure sobre ell, com si volgués allargar la incredulitat. Se n’acabava d’anar un príncep silenciós que va conrear mons subtils; el primer sastre modern que va tenir Barcelona, capaç de revertir l’encartonament de la vestimenta masculina. Eren els noranta, i, quan peregrinàvem a Groc com si fos una versió mediterrània de Savile Row, ho fèiem pensant que tan sols amb mirar l’aparador se’ns enganxaria aquell aire cosmopolita de qui s’escapa de la tribu, despulla l’elegància i passeja una bohèmia discretament canalla, entre la indiferència al soroll i una ànsia espiritual de bellesa. O no era aquesta imatge de vida la que sempre va projectar?

Si vaig tenir un baptisme a la premsa de moda, gairebé sense tradició a Espanya, va ser gràcies a ell. M’ho va recordar diverses vegades, també l’última que el vaig veure: “No havies complert vint anys i em vas fer la primera entrevista de la teva vida” . “Fora de Lleida”, el vaig corregir. N’hi va haver més: “Les reunions em desmoralitzen, fumo el triple i perdo una considerable quantitat d’energia”, em va confessar el 1987 per al Diari de Barcelona. Sempre va rebutjar càrrecs i responsabilitats oficials, tant al Saló Gaudí com en ser temptat per aquella rumbosa comissió per a la Modernitat que la Conselleria de Cultura de Joaquim Ferrer va propiciar.

En una ocasió va afirmar que “la moda no és frívola, la moda és Déu”, ja que deia que els millors invents no tenien autor. Toni Miró feia vestits a la manera d’un arquitecte i tocava la guitarra igual que un pintor. Transitava de la música a la mística, o dels Stones i la bossa nova a la cerimònia del te. En una andana de Kyoto, tocant una guitarra, com en una pel·lícula, el vam trobar el 1992 quan Pujol es disposava a vendre Catalonia Design pel món. Va deixar la moda quan els grans hòldings van irrompre amb tal ambició que el desconcertava. Però va contribuir a canviar la mirada cap al vestit, entès amb més llibertat i fluïdesa, lluny de les armadures. La seva herència estètica va fusionar la mediterraneïtat amb l’occidental i va esponjar la silueta amb els llins i el punt català.

El Consistori ha anunciat que li concedirà, a títol pòstum, una merescuda Medalla d’Or de la ciutat on va crear, va exportar, va uniformar olímpics i mossos. Tot i que a la Barcelona d’avui el millor homenatge seria el d’esforçar-se per trobar la bellesa perduda, amb sobrietat i delicadesa, a la manera de Toni Miró, que va demostrar que la lletjor és una ferida. ●