Plantofada a l’humor

La gala dels Oscars va tenir un protagonista indiscutible que va passar a la història per un doble motiu: guanyar la primera estatueta i pegar sobre l’escenari al còmic Chris Rock. Parlem d’un Will Smith que en qüestió de minuts va unir els conceptes del bé i el mal sota una mateixa pell, i va centrar l’actualitat de la gala més enllà de l’espectacle cinematogràfic. Rock va voler fer una broma sobre la seva dona, Jada Pinkett, i el número –que molta gent va pensar que formava part del guió– va acabar com el rosari de l’aurora: amb un numeret innecessari i reprotxable de Smith agredint l’humorista davant de milions de persones que seguien la cerimònia per televisió.

Aquests dies llegeixo molts comentaris als jutjats per excel·lència d’aquest segle XXI, unes xarxes socials més propenses a la crítica que no pas a la reflexió, que justifiquen l’actitud de l’actor davant el que consideren una ofensa que no podia quedar impune. Si avalem aquesta versió, legitimem que cada vegada que algú ens digui alguna cosa que no ens agradi o que considerem que un humorista ha fet un acudit de mal gust ens puguem prendre la justícia per la nostra banda i erigir-nos tots com a actors de repartiment... de bufetades.

Perillós. Soc dels que pensen que l’acció de Will Smith ha de ser condemnada sense cap però que segueixi la frase. Es va equivocar i punt. Dit això, el debat que em sembla més interessant per la profunditat que té és el de reflexionar sobre els límits de l’humor, en cas que n’hagi de tenir. Només cal fer un cop d’ull a les reaccions dels diferents còmics del nostre país per veure que ni el mateix sector es posa d’acord. Uns advoquen per un humor sense censures ni límits, mentre que d’altres creuen que hi ha bromes de mal gust que es poden evitar.

El comentari de Chris Rock podria formar part d’aquest segon grup, per bé que el problema està en qui i en com s’han de dibuixar les línies vermelles en una societat cada vegada més evolucionada en alguns àmbits però també més neuròtica i hipersensibilitzada en d’altres. Sembla que tot ens ofèn i ens molesta, i així és molt difícil que ens posem d’acord. Pablo Echenique ha estat objecte de burla reiterada en molts platós de televisió que ara posen el crit al cel amb l’acudit de Rock. Als Oscars hi va haver una doble bufetada: la de Will Smith i la d’aquells que fan demagògia a costa de carregar-se la llibertat de l’humor. I això seria un altre fracàs social. ●