La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ja són vuit nans, o potser n’eren nou?
Josep Vallverdú publica ‘El vuitè nan’ i l’Institut d’Estudis Catalans li ret homenatge
mala sort va fer que sortís durant el segon confinament. Guillamon creu que hi ha molt bona voluntat, en general, i apunta també al fet generacional perquè autors relativamentnousestiguinpublicatstambé en castellà amb naturalitat. Li sembla, però, que fins d’aquí a un temps noesveuràcomhaanat.
IreneSolà,queestàtenintungran èxit no només en castellà sinó també internacional amb Canto jo i la muntanya balla (Anagrama), explica que en una xerrada a Txèquia li van preguntar si després de tanta repercussió escriuria de manera menys local i més global: “Em va sortir de dir-li que no canviaria la meva manera de treballar, que continuaria treballant amb llibertat i en el que m’interessés, i sobretot que per a mi en el que és local, específic, concret, hi ha l’universal, que des d’allà es pot comprendre tota la resta”. ●
Hi havia una vegada un escriptor que ja havia publicat molts i molts llibres –prolífic, en deien– i havia rebut molts premis, però, tot i que ja tenia 98 anys, continuava escrivint cada dia. I va passar que, pensant en els nombres, quan va arribar al 7 i reflexionava sobre si era molt solemne, amb les set plagues, els set pecats capitals i els set nans... “Els set nans? Per què són set i no vuit?”, va pensar. I es va asseure a escriure un nou conte.
Així va sortir el nou llibre infantil de Josep Vallverdú, El vuitè nan (La Galera), que ahir es va presentar a l’Institut d’Estudis Catalans en un acte que es va convertir en un homenatge. Tenint en compte que feia vuit anys que no anava a Barcelona, calia celebrar-ho.
Vallverdú (Lleida, 1923), amb el seu llacet característic, estava agraït, perquè “és un goig especial ser aplaudit per haver escrit llibres infantils, i això rejoveneix gairebé tant com escriure’n”.
Tot i que era un acte a l’acadèmia –l’autor és membre de l’IEC des del 1991–, els discursos van ser propers, i així, la presidenta de l’Institut, Teresa Cabré, va expressar “l’admiració i afecte a l’amic i al company, tot un clàssic viu”. El president de la Secció Filològica, Nicolau Dols, va recordar que, tot i que ara sembla que són temps difícils, “més difícil ho va tenir ell”, mentre que el director general d’Enciclopèdia, Joan Abellà, va posar en relleu l’editorial La Galera com “una gran escola de lectura al servei de l’escola catalana”. Un altre clàssic viu, Joaquim Carbó, els escoltava des del públic.
I també hi havia una vegada una nena de sis anys que es deia Gisela, que tenia una mare que era estudiosa de Josep Vallverdú i les últimes setmanes “cada nit abans d’anar a dormir” li llegia un capítol d’El vuitè nan. I mare i filla van pujar a l’estrada per homenatjar Vallverdú, esclar. Per Maria Pujol Valls, que és la mare, la Gisela representa “aquests nens i joves que van començar a llegir amb els seus contes”, llibres com Rovelló, En Roc Drapaire, Un cavall contra Roma o El testament de John Silver, però també de novel·les per a adults, assaig i poesia o traduccions.
Màrius Serra va conversar després amb l’homenatjat, que va explicar per què havia volgut agafar un conte tradicional com La Blancaneu per fer-ne la seva versió, i com els seus protagonistes parteixen d’arquetips per després durlos al seu terreny. Serra li va arribar a preguntar si treballava en més llibres, i ell va respondre que no, però que sí, perquè de fet està enllestint un parell de llibres que no han de trigar a sortir, i que escriu sovint a la premsa comarcal. Però ves que no torni a pensar en alguna cosa que li dispari la inspiració, i sant tornem-hi.
I hi havia una vegada un escriptor que va pensar que potser hi havia hagut vuit nans, però potser això era perquè n’hi havia hagut nou, comptant-lo a ell. ●
Maria Pujol Valls va pujar a l’estrada amb la seva filla Gisela, de 6 anys, representant la canalla a qui van adreçats els llibres