La Vanguardia (Català-1ª edició)
El rècord de tothom
El Camp Nou, amb 91.553 espectadors, s’aboca a la seva primera nit màgica de futbol femení
Pensa en gran, no et rendeixis, avança, aposta forta, arribaràs lluny. Seràs el primer equip de la Lliga a guanyar la Champions femenina. Arribaràs a no perdre cap partit quan la temporada ja estigui a l’abril. De rècord en rècord. Fins a trencar sostres de vidre. Fins a convertir-te en la nova referència del futbol femení mundial. 91.553 raons ho testifiquen. Tantes com espectadors al partit de tornada dels quarts de final de la Champions. És la millor entrada de la història per veure un partit de dones. Ja no seran mai més anònimes.
Els ulls com unes taronges i vidriosos. Les rialles contagioses. Amb el xiulet final, la concentració va deixar va passar l’eufòria de les protagonistes blaugrana, que van tornar a remuntar i portar l’èxtasi a la seva gent. Semblava la celebració d’un títol. “Olé, olà, ser del Barça és el millor que hi ha”, es cantava una vegada i una altra. Ningú se’n volia anar. Ningú s’ho va voler perdre.
Ja no hi ha marxa enrere. No és flor d’un dia.
No és una moda. La connexió és total. No és un somni ni un conte. És futbol. És l’emoció de l’esport i és història. El barcelonisme té noves estrelles. “Sí, sí, sí, ens n’anem a Torí”, animava la gent, que vol més èxits d’aquesta generació única. El 2021 van guanyar la Champions a Göteborg sense públic per la pandèmia. Ahir se’n van rescabalar. La festa va valer per dues. Gallina de piel.
Les jugadores del Madrid van aplaudir la grada i es van quedar a la banda mentre les seves rivals, que les havien eliminat, ho celebraven amb l’afició i feien una volta olímpica al camp. Molt per aprendre de la seva esportivitat.
El Camp Nou al setembre farà 65 anys, però sempre hi ha una primera vegada per a tot. Aviat rebrà el nom d’un patrocinador. Hi ha gent a qui li agrada anomenar-lo temple. Però ja és la casa de tothom. De tots i totes. Del Barça masculí i del femení. Es va construir per gaudir de Kubala, es va posar guapo amb Cruyff, va viure una història d’amor amb Romário i Ronaldo, va recuperar el somriure amb Ronaldinho, va tocar el cel amb Messi i ara vibra amb Alexia Putellas i amb les actuals campiones d’Europa, que per quart any consecutiu jugaran les semifinals de la Champions.
El 10 de juliol del 1999, al món es parlava de la revolta estudiantil a l’Iran i de la repressió del règim de Khamenei. Aquell dia, a Pasadena, 90.195 persones es van trobar per presenciar la final del Mundial entre els Estats Units i la Xina. Aquell partit ha estat el zenit durant molt de temps. Fins que va arribar el Barça. I el va superar en 1.358 espectadors.
La nena que es va comprar la samarreta amb el 4 i el nom de Mapi León no podia estar més exultant. La seva mare va entendre que tot l’esforç havia valgut la pena. “M’ha fet venir des d’Elx”, deia la progenitora, entre orgullosa i abnegada. A la llotja, l’entrenador masculí, Xavi, i l’excapità Puyol, ells que són experts en nits màgiques, no s’ho van voler perdre.
Hi ha coses que no canvien. El Madrid va jugar de blanc i el Barcelona va vestir de blaugrana, com manen els cànons. Les blanques es van emportar una maneta, com en els bons temps. “On és Florentino?”, van cantar a la grada d’animació, posant el dit en l’absència del president del Madrid. Només va faltar ell al Camp Nou. ●