La Vanguardia (Català-1ª edició)
El primer dia d’una era
Milers de nenes i nens s’ho passen d’allò més bé en la seva estrena amb l’equip femení al Camp Nou
Al’Awa li van voler fer creure que era impossible. Quan tenia 18 anys vivia en una casa de teulada de xapa als afores de Banjul, la capital de Gàmbia, i perseguia una bogeria: ser fotògrafa. Era l’alumna més jove de l’únic curs de fotografia de la primera escola per a noies del país. El primer dia que l’Awa va agafar una càmera tenia tanta por que li caigués, perquè no la podria pagar mai si es trencava, que no va ser capaç de sostenir-la ni un minut. La seva família, amics i veïns van intentar fer-la entrar en raó: deixa’t de somnis, busca una feina, sigues realista.
Un vespre vaig acompanyar l’Awa a casa, i, com que al pati del darrere les seves germanes grans es feien trenes, ella es va posar a fotografiar-les. A l’altre costat del pati, la seva germana petita, de 7 anys, va donar sentit a tot: la nena mirava al·lucinada la càmera, com si en lloc de la seva germana estigués veient en Superman.
Ahir Aina Badenes, de 4 anys, contemplava amb la mateixa mirada de perplexitat les grades plenes del Camp Nou, on havia anat per primera vegada a la vida, quan el públic cridava extasiat “Alexia, Alexia!” i ella somreia orgullosa amb la seva diminuta samarreta blaugrana amb l’11 a l’esquena. Al seu costat, la seva germana Lena, de 7 anys, seguia el partit sense parpellejar i celebrava que les seves dues jugadores preferides –Aitana Bonmatí i Mapi León– s’haguessin afegit a la festa amb els seus gols.
T’agradaria jugar allà a baix algun dia? La Lena no ho veia clar. “Crec que em posaria una mica nerviosa amb tant ‘lolololo’”.
Que això d’ahir a la nit no només era un partit, sinó també l’inici d’una era, ho demostra que s’imaginés a la gespa del Camp Nou i després decidís que millor que no.
Per a totes dues, com per als germans Pau i Biel Massagué, de 7 i 5 anys, i els seus cosins Laia, Martí i Pep, el partit havia començat a l’escola. Per a milers de nens, la sortida de l’escola va ser sinònim de pelegrinatge culer, per viure una nit màgica.
La Laia, de l’escola Sant Ignasi, volia veure de prop Alexia “perquè és molt bona, juga molt bé i no fa trampes”.
Els dies abans del partit moltes jugadores del primer equip van publicar a les seves xarxes socials fotos dels seus somnis impossibles d’infantesa: imatges seves quan eren petites al Camp Nou. A la d’Alexia Putellas hi apareixia ella amb un tapaboques del Club Super3 en forma de diadema i una jaqueta blava oberta, que amagava a mitges l’escut del Barça al polo negre interior.
La Laia, la Lena o l’Aina, com desenes de milers de nenes més, es van fer ahir a la nit fotos al Camp Nou com la d’Alexia fa un grapat d’anys, però la diferència va ser abismal. Perquè des d’ahir el somni d’un dia jugar en un estadi ple corejant-les va deixar de ser només un somni i es va convertir en una possibilitat.
“T’agradaria jugar allà a baix un dia?”; la Lena no ho veia clar, però s’ho podia arribar a imaginar
Ahir a la nit moltes nenes van mirar a la gespa i hi van veure onze pioneres, onze exemples
Ahir no va començar una era pels cinc gols al Madrid a la Champions, per la bogeria desfermada, pel rècord d’assistència o per un Camp Nou rendit. Va ser perquè probablement ja no hi ha marxa enrere. Una línia invisible es va creuar ahir, perquè moltes nenes van mirar a la gespa i hi van veure onze pioneres, onze exemples a seguir.
Aquell vespre al pati del darrere d’aquella casa humil de Gàmbia, l’Awa va canviar el futur de la seva germana perquè li va fer creure que tot era possible.
Ahir a la nit el Barça femení va omplir el Camp Nou.
I era impossible. ●