Ahir vaig tornar a sentir la màgia

Abans, quan era jove, la màgia m’acompanyava sovint. Arrencava a córrer i, al cap de pocs minuts, em projectava en una altra dimensió. La meva gambada es compassava, la respiració trobava el ritme, els quilòmetres lliscaven com la mantega sobre la torrada calenta. La ment s’evadia, deixava de pensar, deixava d’amoïnar-me.

Tan sols sentia.

(...)

Els anys s’han emportant tot allò, la màgia. Les finestres de felicitat, quotidianes, gairebé diàries, s’han anat estrenyent. Quan corria els tendons es queixaven, la respiració es violentava, el cronòmetre em castigava. No quadrava res. La ment es retorçava, m’envoltaven les cavil·lacions, un múscul somiquejava, em molestava el sol, la calor; o el fred, o el vent.

No, no, no, no.

(...)

La natura és capritxosa, fa el que li dona la gana: la màgia va tornar ahir.

Vaig poder sentir-la quan em vaig despertar, quan vaig sortir al balcó i vaig absorbir l’olor de la terra humida. Plovia i, a baix, els vianants passaven atrafegats, encongits sota el paraigua, precipitats. Vaig fer el que faig diàriament, des que era jove, ja ha passat temps. Malles llargues, sabatilles, imper

Es projectaven reflexos a l’asfalt, se m’accelerava la gambada, que trobava el seu compàs

meable i a trotar.

Vaig pensar que m’envoltaria el malestar en els primers passos, i tot i això el cos em va contradir.

Vaig sentir la pluja a la calba i als ulls, el xipolleig del meu pas sobre els bassals. Es projectaven reflexos a l’asfalt, se m’accelerava la gambada, que trobava el seu compàs, el cronòmetre em donava copets a l’esquena, el meu cos era un motor acabat de greixar.

Vaig començar a somriure, preparat per gaudir d’un moment únic, mentre em creuava amb ciclistes al nas dels quals s’agafaven les gotes de pluja. Als seus patinets elèctrics els patinadors se saltaven els semàfors per arribar abans la destinació. Els transeünts avançaven de pressa, sempre encongits. Buscaven la parada del metro o la porta de l’oficina, i majoritàriament entretancaven els ulls, i d’altres els obrien de bat a bat i em miraven sorpresos, ja que no entenien gaire bé per què aquell paio calb trotava somrient.

Vaig sentir l’encanteri de l’alba sota la pluja, la floració de la primavera, aquesta estació que ens porta refredats i al·lèrgies, i també moments sublims en què tot encaixa. Vaig trotar durant tres quarts d’hora, i a cada pas el ritme s’accelerava i la gambada s’avivava i m’elevava, com qui flota i no sent res, amb prou feines la lleugeresa de l’ésser.